He demanat imatges catalanes a una intel·ligència artificial i el resultat és un deliri psicotròpic

Al meu restaurant japonès de confiança han comprat una cambrera-robot que et porta el sushi. Si us l’imagineu com una mena d’Arale, però, us equivoqueu: l’autòmat no desperta gens de simpatia, i, si hagués de buscar-li algun símil, més aviat el descriuria com una mena de consolador de metre i mig amb pneumàtics de roomba i entranyes en forma de safata. En teoria, els responsables del local només han de marcar-li el número de la taula al cap per fer que s’hi dirigeixi diligentment amb els plats al seu interior, però a l’hora de la veritat la cambrera-robot sempre acaba trobant algun obstacle en el camí que la fa remugar. I, quan per fi arriba al destí, et demana molt insistentment i amb una veu estranyament sexualitzada que li recullis la comanda, com si sentir unes mans brutes de soja al seu interior la posés catxonda. A mi em fa una mica de por.

Por. Això és el que diuen els experts que hauríem de començar a sentir envers la intel·ligència artificial de les màquines, ja que a curt termini se suposa que ens prendran les feines, especialment als qui ens dediquem al món creatiu. Amb l’ànim de comprovar fins a quin punt estem en perill, doncs, avui m’he dedicat a utilitzar DALL·E 2, un sistema d’intel·ligència artificial que genera imatges a partir del text que li proposes. La plataforma presumeix de tenir una gran precisió, però de seguida comprovareu que els pintors, dissenyadors gràfics i artistes en general poden estar tranquils. Almenys per ara.

El passatge dels horrors de l'art digital

Per escalfar motors, demano a la IA una imatge facileta que podria reproduir qualsevol nen de P-5 amb una mica de traça amb els plastidecors: "Dos cadells adorables de gos salsitxa entrant al Parlament de Catalunya". M’inquieta una mica escriure la comanda en català, però penso que, si l’algoritme és tan intel·ligent, també hauria de poder interpretar un idioma que parlen milions de persones. Així doncs, clico el botó generate... i arriba l’horror.
 
Deixant de banda el fet palmari que això no són gossos salsitxa –i obviant, també, que per algun obscur motiu la IA ha volgut que vagin amb pijama–, cal posar el focus en el terme "adorable". L’algoritme segur que ha intentat interpretar aquest concepte amb milions de premisses prèvies, però és evident que no se n’ha sortit, ja que els cans sembla que hagin estat dissecats per algun taxidermista amateur quan intentava recrear els ewoks de Star Wars. Menció especial mereixen les faccions demoníaques del gos de la dreta, un rostre que faria apartar la mirada al mateix Tim Burton si topés amb ell en una protectora de l’inframon.
​

Afligit per l’estampa dadaista, decideixo ser raonable i donar una segona oportunitat a la IA. Potser el que necessita són noms propis, figures conegudes arreu del món per tal que els seus receptors artificials no titubegin a l’hora d’escollir els models que utilitzaran per configurar la imatge. Decidit, escullo dos representants icònics de Catalunya i escric la premissa: "El Floquet de Neu fent una partida de cartes amb Salvador Dalí en una barraca de Sant Jaume d’Enveja, Delta de l’Ebre". Una petició pretensiosa, podeu pensar, però que hauria de ser bufar i fer ampolles per un sistema que promet "la creació d’imatges realistes".
 
I això què recontrapolles és, us estareu preguntant. Doncs jo què sé. D’entrada, cal reconèixer-li dos mèrits a la IA: el primer, que d’alguna manera, sense haver d’ensenyar joncs, silurs o turistes alemanys, la imatge té un no-sé-què que remet al Delta de l’Ebre. El segon, que la figura de Dalí és més o menys reconeixible, si bé és cert que la seva pell sembla que estigui feta de filet de pollastre abandonat al fons d’una nevera d’un pis d’estudiants. I que no li han posat ulls. A partir d’aquí, però, tot té un to surrealista que hauria encigalat al pintor empordanès. Per què hi ha una taula sobre la taula? On són les cartes? Per què el Floquet de Neu –si és que ho és– ha esdevingut una mena d’àngel bíblic? Jo he demanat una imatge graciosa per estampar-la en una samarreta i el que he rebut és un d’aquells quadres sinistres de casa els avis que de petit no vols mirar perquè et fan por.
 
Derrotat, és en aquest punt quan assumeixo que, si vull que la màquina m’entengui, hauré d’expressar-me en castellà. Potser, al cap i a la fi, tot plegat és fruit de l’enèsima barrera idiomàtica de la nostra llengua, com quan preguntes a l’Alexa quina hora és i et respon aquí tienes las 5 mejores webs que he encontrado para comprar armas de fuego en Síria. Repetint la fórmula anterior, doncs, busco un referent famós que la IA tingui a la seva base de dades i li demano que me’l retrati en un indret conegut de casa nostra, però aquest cop en español: "Marc Gasol disfrazado del gigante Polifemo en Catalunya en Miniatura".
  

Ironies del destí, ara que m’expresso en castellà l’algoritme decideix fer-se de la ceba i dibuixa Marc Gasol en forma de gigante, sí, però de gigante dels que ballen amb capgrossos a les festes majors de tot Catalunya. El resultat, en qualsevol cas, torna a ser absolutament lamentable, i costa decidir si em quedo amb el primer Marc, una mena de marioneta de Jesucrist sortida del contenidor de manualitats descartades d’Art Attack; o amb el segon, un monstre de la mida de la Torre Agbar a qui clarament li falta una patata pel quilo.
 

Vençut per l’evidència, arriba l’hora d’assumir la trista realitat: els programadors han creat el sistema en anglès i, per tant, si vull tenir resultats satisfactoris les premisses hauran de ser en aquest idioma. Una nova victòria dels anglosaxons sobre un innocent resident barceloní, aquest cop a través de la pantalla d’un ordinador i no a la carta d’un bar d’expats del Poblenou. En qualsevol cas, penso, els noms propis són iguals aquí que a New Haven, Connecticut, de manera que a la meva comanda hi ha un últim reducte de catalanor: "Marilyn Monroe eating calçots with Montserrat Carulla".
 
Podríem passar-nos hores analitzant la imatge –qui és la Marilyn i qui és la Carulla? El calçot és un espàrrec blanc? Què acaben d’esnifar?–, però val més que ens prenguem l’estampa com una petita victòria. No és que l’IA no sàpiga interpretar el català, és que simplement no sap interpretar res que no siguin conceptes bàsics com ball, pencil o tomato.  Si necessiteu més evidències, aquí teniu una altra petició que li he fet en anglès, "Pep Guardiola muntant un Charizard, tot pintat amb l’estil de Claude Monet".
 
Arribats a aquest punt, ja només queda jugar a ser Déu amb la màquina, vacil·lar-la, programar la cambrera-robot perquè creui Gran Via i sigui envestida pel NitBus sense que la seva intel·ligència artificial, en el sentit estricte de la paraula, pugui fer res per evitar-ho. El DALL·E i jo, jo i el DALL·E, perdem el senderi plegats, i quan li demano que m’ensenyi com serà el meu cos un any després de morir-me em mostra una senyora asiàtica de pitrera prominent.
 
Abans d’acabar, i per la tranquil·litat de tots, cal destacar que la IA té els seus propis límits; una sèrie de valors i normes establertes pels programadors amb l’objectiu d’evitar que l’ésser humà mostri, com sempre, el seu vessant més fosc i s’aprofiti de la capacitat robòtica, freda i insensible de la màquina per crear autèntiques atrocitats. A la següent captura ho podeu comprovar.