Aquesta setmana s’ha viralitzat un vídeo a xarxes d’un heroi —el campió de boxa Antonio Barrul— defensant una dona i una nena del maltractament de la seva parella en un cinema de León. La imatge, lamentable i surrealista, ha suscitat tota mena de reaccions a favor i en contra de l’acció de Barrul, que davant l’escena d’una dona amenaçada amb violència física, i la inacció dels responsables de seguretat de la sala, es pren la justícia per les seves pròpies mans. L’escena, si no fos pel context profundament violent i masclista que deixa entreveure, resulta fins i tot còmica.
D’entrada, perquè tot passa sobre el fons de la pel·lícula Garfield, la nova aventura familiar del gat que cruspeix lasanyes, mentre la cinta continua en marxa. Però és que a més, l’escena acaba essent inherentment còmica —de nou, malgrat la cruesa que la concep— perquè a l’heroi l’esperonen dues dones llatinoamericanes al crit de “bien hecho, bien hecho”, amb el mateix entusiasme que entona un exfutbolista en una transmissió per valorar com s’ha picat una falta que ha acabat en gol per l’esquadra. La veu de Santiago Segura —que en el doblatge espanyol encarna Garfield, en una decisió del tot repugnant en tots els sentits— és un fil musical que acaba arrodonint una escena absolutament dantesca.
En un cine de #Leon.
— Policía S.XXI (@PoliciaSXXI) May 6, 2024
Tipo de capucha: presunto autor de maltrato a su mujer e hijo durante la película.
Chaval de pantalon verde: Antonio Barrul, boxeador profesional, le recrimina la actitud.
El tipo con capucha se encara al de pantalón verde y el resto ya lo veis... pic.twitter.com/kvHQiRnJrW
Una anècdota puntual, que ha agafat una nova dimensió gràcies a les xarxes, però que no deixa de ser simptomàtica de diversos problemes socials: el masclisme —oh, surprise, surprise—, l’esperit violent que ens consumeix a tots (els homes, bàsicament als homes) i la falta de respecte general, especialment en situacions socials. És la versió exagerada, delirant, i deplorable d’una manca general d’educació que cada vegada es fa més palesa en tots els espais públics, també en els culturals. I les sales de cinema i els teatres no en són l’excepció.
Potser em direu que no —i potser em titllareu de supremacista, nostàlgica, i pollavieja— però hi havia una època en que anar al cinema i als teatres era un ritual pràcticament sagrat. Recordo la lliçó abans d’entrar a un cinema a veure l’última pel·lícula d'animació per nens: ara, Marta, no podrem parlar, ens hem d’estar callats durant tota la pel·lícula perquè sinó la gent no la sentirà, i és una falta de respecte. I entraves a veure Lilo & Stitch amb la sensació que havies de menjar-te les crispetes a càmera lenta i aguantar-te tots els esternuts fins la mort, perquè durant 90 minuts aquell espai compartit havia de ser una tomba.
Ara no. Ara a la gent se la sua si pots sentir els diàlegs de l’última comèdia que, per algun miracle diví, ha arribat a la gran pantalla i no s’ha quedat a Netflix; o si pots discernir el meticulosament treballat disseny de so de Dune; o si pots apreciar els retocs de color de Challengers. Ara la gent va al cinema com qui va a l’Estadi Olímpic a insultar Araujo, menjar-se unes pipes i fotre’s unes birres de sis euros. I no sé si és per les plataformes, que ens han malacostumat a veure les pel·lícules al sofà, mentre mirem Twitter, i la pausem 40 cops per anar al lavabo, o si la pandèmia realment ens ha fet pitjors persones, o si és que en general cada vegada ens importa menys ser animals socials, però la qüestió és que anar al cinema s’ha convertit en una cursa d’obstacles, d’esbroncar desconeguts i de mirades assassines. De comentaris com “disculpa, penses estar tota l’estona comentant la jugada?” i “pots per favor abaixar la lluminositat de la pantalla?”. És una prova de foc de paciència i resiliència.
És un infern, nano.
Hi he vist coses, a les sales de cinema, que no creuríeu. He vist gent portant-se el pícnic de casa com qui se’n va de càmping al juliol. Sense anar més lluny, a la meva sessió de Fall Guy, hi havia un grup d’adolescents darrere meu que havien decidit que un bon snack cinematogràfic serien totopos amb guacamole. Tant de bo estigués exagerant per interès còmic. Els tres joves havien decidit que l’última comèdia de Ryan Gosling era el putíssim Cinco de Mayo. I allà estaven, cruspint alvocat aixafat amb Doritos —ni tan sols eren els bons, els Tex-Mex— mentre una flaire a cantina envaïa tota la sala.
En la mateixa sessió em va tocar asseure’m al costat d’un home i la que pressuposo, per un tema d’edat, era la seva mare. Una senyora que, per l’accent, calculo feia 30 anys que havia vingut a Catalunya des de Múrcia i el seu fill havia decidit que, si no havia après el català en 40 anys, entendria segur una versió original subtitulada en castellà. I no us ho creureu pas, però no la va entendre. I el seu fill es va passar tot el metratge explicant-li, escena per escena, tots i cadascun dels personatges, les seves trames, i les bromes que, evidentment, se li escapaven a la pobra Maria Jesús. Era com viure en directe aquelles versions DVD que van amb comentaris del director, si el director fos Guti. Esperpèntic.
Fa relativament poc —quan es va estrenar Napoleon—, el noi de davant meu va decidir que havia pagat 12 euros d’entrada de la nova pel·lícula del llegendari director Ridley Scott per veure en el seu telèfon mòbil el Mallorca-Cadis en directe. Un apassionant partit que va quedar en 1-1 i que vaig poder seguir a doble pantalla perquè cada deu minuts el jove cinèfil anava actualitzant el marcador sense abaixar la verda lluminositat del seu Samsung Galaxy.
I el dia que vaig tenir la poca fortuna de veure Don’t Worry Darling en el Far West que suposa una sessió de dissabte a les 6 de la tarda, vaig entendre per primera vegada l’odi profund que es tenien Sansa i Palanca cada vegada que el club de fans de Harry Styles xisclava a la meva orella quan sortia en pantalla. He superat decibels qüestionables en diversos concerts, però aquells crits encara em pertorben a les nits. És el més a prop que he estat mai de sortir a les notícies.
He hagut de renyar parelles que em doblen l’edat per consultar-se entre ells mateixos si els donaria temps a fer la compra quan acabés la sessió, i expats ricachones que no recorden a quina altra pel·lícula han vist últimament Austin Butler —Elvis, sempre és Elvis. He deixat anar més “shhhh” cabrejats en un Mooby i en un Cinesa que a les meves cosines quan diuen que els Reis són els pares. I fins i tot he pensat en aixecar-me i marxar a mitja pel·lícula perquè el xivarri em privava d’entendre el 80% de la trama. No ho he fet, però ho he pensat. Que és gairebé més greu.
I no em feu parlar del teatre. On hi ha actors fent la seva feina i hi ha gent comentant la jugada, i el Marimba de l’iPhone sonant a mitja funció, i la Filharmònica de Viena interpretant el Concerto de Tos número 48 hi vagis a l’hivern o hi vagis en ple agost. Una Juanola, per favor, que van barates.
No sé per què ens hem tornat una espècie tan detestable, però ja n’hi ha prou. Ja hem fet el numeret, ja hem cridat una estona l’atenció, ja hem deixat que Llados i el Xokas ens demostrin que Vox és només una de les múltiples faccions fastigoses de l’Homo sapiens. Sé que és un brindis al Sol, però, per favor, comporteu-vos allà on aneu. La raça humana no ha evolucionat durant milions d’anys perquè deixis el teu infant de sis anys lliure al bus 7 del TMB un dijous a les 5 de la tarda, t’aturis en mig de la vorera per contestar un Whatsapp, i t'emboliquis a hòsties en un Kinepolis —i, si ho has de fer, almenys que estigui justificat. Us prometo que podeu aguantar dues hores quaranta cinc minuts sense comentar els plans del cap de setmana mentre Godzilla i King Kong destrueixen la ciutat de Rio de Janeiro. De fet, si us esteu calladets i us porteu bé, potser us endureu la recompensa d’haver gaudit d’una experiència per la qual heu pagat pasta voluntàriament. I potser fins i tot disfrutareu d’una bona pel·lícula. Que després “no fan res bo al cine.”