Deriva, espectacle, subhasta (i venda). Buit de poder, ingovernabilitat, inestabilitat. Fracàs, frau, catàstrofe. Podria estar descrivint la situació política que travessa Espanya des de fa 101 dies. Però ni les paraules són meves ni aquest és el tema. El tema eren les negociacions per formar govern a Catalunya de fa tres mesos. I les paraules queien de la boca de polítics de banda a banda de l’espectre ideològic: de Rajoy i Sáez de Santamaría a Sánchez i Luena, de Rivera, Arrimadas, Iceta o Albiol fins a Duran i Lleida (que volia saber “de quin mal hem de morir”).

Ara, ironies de l’hemeroteca, se’ls han girat en contra i servirien per caricaturitzar un escenari polític que ni desitjaven ni preveien. L’anunciada voladura controlada del bipartidisme va tenir un final inesperat la nit del 20-D que obligava a plantejar-se uns pactes que, a diferència de Catalunya, ningú havia sabut anticipar. Fent de la necessitat virtut, la subhasta s’ha convertit en diàleg. El que abans era fractura ara és la recerca de consensos. El que era inestabilitat, maduresa. I ningú reivindica obertament, encara, repetir les eleccions, una petició que a Catalunya es va gosar fer… la mateixa nit electoral!

L’atzucac, en el cas espanyol, és encara més curiós si es té en compte que, a diferència de Catalunya, el ventall de possibilitats és infinitament més ampli. El famós “Mas o març” (que va acabar sent ni una cosa ni l’altra) fa de molt mal traduir al castellà. Però siguem honestos, la imatge que s’intentava projectar de les negociacions a Catalunya era imprecisa, injusta i interessada, en la mateixa mesura que ho seria qualificar així les negociacions a Espanya, acabin amb o sense acord. Al cap i a la fi, tant l’una com l’altra haurien de formar part d’una certa normalitat institucional, com a mínim.

Mariano Rajoy, en un rapte de sinceritat, ha afirmat que “gobiernos de coalición hay en toda Europa, nosotros tenemos que acostumbrarnos”. I té raó. A Espanya tot just li estan traient el precinte a una democràcia parlamentària que estava gairebé per estrenar, després de 35 anys de governs relativament estables i homogenis. Mentre que a Catalunya, des de la recuperació de la democràcia, només hi ha hagut govern monocolor durant uns mesos quan Convergència i Unió van partir peres. No estem més dotats genèticament pel pacte, ni ens entusiasma particularment: simplement, hi estem més avesats. Per força.

Sí que hi ha, però, un fet que lliga més del que sembla un i altre cas: Espanya era ben present a la negociació a Catalunya, tant com Catalunya ho està a l’espanyola. El mateix Pedro Sánchez va haver d’admetre, amb disgust, que el pacte a Catalunya dificultava encara més arribar a un pacte a Espanya. I és que sense (el qüestionament de la relació amb) Espanya, no hi hagués hagut pacte a Catalunya. I per culpa de Catalunya, no n’hi pot haver encara a Espanya. Vetats els 17 independentistes catalans per formar part de cap equació, la resolució de la “cuestión catalana” tensa el PSOE internament i, encara més important, exclou mútuament Podemos o Ciutadans. Amb un únic punt d’acord, la unitat d’Espanya en una o altra forma, no n’hi està havent prou.

101 dies han estat suficients per veure la dificultat per pactar a Espanya. Però tots 101 han estat sobrers per adonar-se, per enèsima vegada, que pactar amb Espanya és poc menys que impossible.