Finalment, hi haurà president i, conseqüentment, govern. No serà el 131è, sinó que serà el 130 bis de facto. Així ho ha volgut la majoria al Parlament i l'interessat, Quim Torra, un president provisional per a una legislatura provisional d'un país provisional que viu entre la realitat i la ficció.

He de confessar que, després de les manifestacions públiques d'alguns dirigents d'ERC i del PDECat, havia tingut la ingènua il·lusió de pensar que l'experiència viscuda, que les lliçons apreses, plenes de dolor, haurien fet reflexionar, però no ha estat així.

Carles Puigdemont ha imposat sense oposició el seu candidat, el candidat que li assegura la continuïtat de la confrontació. Una confrontació que acabarà, si es passa de la retòrica als fets, amb un 155 reloaded i amb més electes a la presó i/o a l'exili. Aznar, la FAES i tota la seva "palmeria" estan eufòrics. Aznar demanda segar arran. Convindria no oblidar-ho, això.

Amb Quim Torra i els seus més que inacceptables tuits i articles polèmics tenen el seu president de la Generalitat somniat, perfecte. És el candidat que els permet dir-nos el que sempre ens han dit però sense poder-ho basar en fets. Ara, ja en tenen els articles i els tuits. A Arrimadas no se li acabarà el guió; amb Torra poden mantenir obert, per interessos electorals, el conflicte a Catalunya.

Sorprèn que ERC digui que s'ha d'ampliar la base social i al mateix temps accepti Quim Torra. La feina excelsa que ha fet ERC durant molts anys amb col·lectius allunyats de l'independentisme se'n va totalment en orris amb dos dels tuits de Torra o amb els seus comentaris ferotgement contraris al 15-M, a les esquerres i les seves lloances als germans Badia.

"Com pitjor, millor". Així vaig titular un dels meus articles a NacióDigital. Desgraciadament, no em vaig equivocar. Com tampoc em vaig equivocar amb la qüestió de la relació inversament proporcional: "Més 'normalitat', menys Puigdemont. Més Puigdemont, menys "normalitat".

Però seria injust, molt injust, descarregar tota la crítica a la majoria sobiranista al Parlament. S'ha arribat on s'ha arribat, entre altres raons, perquè les elits espanyoles que ostenten el monopoli de la violència i el poder de l'Estat no han ofert ni una alternativa, repeteixo, ni una alternativa a la demanda de més del 70% dels catalans que fan costat al dret a decidir.

S'ha arribat on s'ha arribat perquè aquesta mateixa elit utilitza el Codi Penal com el seu manual polític i condemna a perdre totes les votacions a les minories que se senten nacionals a Espanya.

Aquesta Espanya que alguns volen mantenir monolítica, uninacional i demofòbica, aquesta Espanya "aznariana" que menysprea la diversitat perquè, en lloc de considerar que la pluralitat és riquesa, entenen que és una amenaça als seus privilegis, no serà mai atractiva als més de dos milions de catalans que ja han decidit separar-se'n, que ja no se senten espanyols per molt que ho digui el seu DNI o el seu passaport.

Sí, Espanya té un problema. I greu. I, a Catalunya, faríem bé ara de no tornar-nos a oblidar de la correlació de forces.

Espero i desitjo que la legislatura que comença, més enllà de la retòrica inflamada, es basi en enteses transversals que permetin exercir l'autogovern amb efectivitat. Consensos i enteses que permetin també "suavitzar" els processos judicials. Però em temo que, si faig cas al full de ruta que ha anunciat Quim Torra, això no serà així.

Amb tot, com és preceptiu, el ja flamant president Quim Torra té els cent dies de gràcia per demostrar amb fets quina és la seva acció de govern més enllà de les paraules.