Fins enguany, no havia estat mai a París coincidint amb el 14 de juliol, data de la festa nacional francesa, en memòria de la presa de la Bastilla a l'inici de la Revolució de 1789. Un cap de setmana, a més, en què la festa nacional en dissabte precedia la final del Campionat Mundial de futbol en diumenge. Els venedors de banderes tricolors han fet l'agost. N'hi havia d'ambulants per tot, amb banderes de totes mides que, també als quioscos, posaven color a un cap de setmana rúfol on el sol va aconseguir de fer-se un forat, a mig matí, de manera incontestable.

Veies gent dalt de bicicletes i motos, fent-les voleiar al vent i també penjades als balcons. A la cafeteria on fem un cafè i una aigua, més per seure i reposar de la caminada que pròpiament per set, una esplèndida safata feta de croissants -aquests croissants francesos tan gustosos i cruixents-, cadascun dels quals lluu una petita bandera tricolor encimbellada al capdamunt d'un modest escuradents clavat al bell mig de la pasta. Als grans magatzems i a les botigues de roba, les combinacions dels tres colors no hi manquen i s'hi exhibeixen de forma destacada, fent la bandera francesa: tres samarretes, tres gorres, tres camises, tres jerseis, tres pantalons, escrupolosament col·locats per ordre, sigui en posició vertical o bé horitzontal, perquè no hi hagi dubtes sobre la significació cromàtica.

Algunes persones, com uns maniquins més d'aparador, combinen els tres colors nacionals en la seva vestimenta, amb tota naturalitat. A mesura que s'acosta l'hora del partit de futbol, els barrets i la roba més estrambòtica, amb formes impossibles, inimaginables, amb els mateixos tons, s'hi van exhibint sense complexos ni por del ridícul. Enmig de l'oceà tricromàtic, blau-blanc-vermell, just en un xamfrà del cèntric carrer comercial Rivoli, a tocar del bell edifici de l'ajuntament, una estelada catalana ocupa, per l'interior, tota la vidriera d'una gran balconada. La salutació inesperada ens fa somriure i, alhora, ens omple de curiositat mentre ens demanem qui hi deu viure.

La gran desfilada del dissabte 14 de juliol senyoreja la programació televisiva de gairebé tots els canals. Als Camps Elisis, l'immens tendal que protegeix del sol uns centenars d'autoritats i convidats, és també, de fet, una immensa bandera francesa. Enguany, entre els 4.240 efectius militars que hi desfilen, hi ha unitats de l'exèrcit japonès i del de Singapur, així com una companyia de la guàrdia civil espanyola, lluint bandera i tricorni, desfilant al costat de la gendarmeria francesa. Ja es veu, doncs, com hom ja no pot estar tranquil enlloc...

Superat el desconcert tenebrós del primer impacte, la varietat d'uniformes i armament dels militars torna a ocupar el centre de la pantalla i l'interès dels espectadors. A l'hotel, als bars, als bistrots, les pantalles de televisió no ofereixen altres imatges que aquestes d'una défilé on participen també 350 vehicles, 32 helicòpters i 12 avions. Civils i militars entrevistats parlen tots de la fierté, de l'orgull de ser francès, mentre els uniformats asseguren estar disposats a defensar França fins a la mort, si calgués.

L'evident demostració de força -en un país on s'apujarà la despesa militar i en el qual es prepara una nova llei militar-, vol fregar la perfecció, però la relliscada de dos motoristes d'honor de la guàrdia republicana, caiguts davant la tribuna, i la barra de color vermell, en comptes del blau que tocava, fa malbé el dibuix d'una bandera francesa en el cel de París, mentre nou avions el solquen amb tota pompositat. Feliçment, ningú no es troba lliure d'errors, ni tan sols aquesta França d'avui, tan enyoradissa d'una grandeur pretèrita.

Akim, el taxista parisenc fill de pares marroquins i que no para de xerrar, tot emocionat, qualifica la desfilada militar de super, mentre enfila el dit polze per amunt i somriu satisfet. És la mateixa satisfacció dels qui, amb la pell de tots colors, cantaven "La Marsellesa", com una manera d'afirmar la seva francesitat, sovint acabada d'adquirir, en diferents escenaris televisius. És innegable la seva força, segurament l'himne nacional més conegut i identificable del món. També aquí, el 14 d'abril de 1931 i en versió catalana, va ressonar pels nostres carrers, fins i tot molt més que no pas "Els Segadors"...

De l'empatx de la desfilada passem a la bogeria de les bleus, els blaus, nom amb què es coneixen els integrants de la selecció francesa de futbol. Tot el que abans les diferents cadenes de televisió havien insistit en el 14 juillet i la défilé, ara ho fan amb les bleus. L'expressió és repetida un cop i un altre, sense aturador possible, i molta gent duu els colors de la bandera pintats a la cara i tota la simbologia cromàtica francesa diria que és, avui, dia del partit, més generalitzada encara que ahir.

Francesos blancs, negres, magrebins, asiàtics, llatinoamericans, esperen la victòria dels seus. François Mitterrand, per cert, va ser dels primers a adonar-se de la importància de les seleccions nacionals com a element potentíssim d'integració i cohesió social i, no és pas per casualitat que, precisament per aquest motiu, nosaltres no en tinguem. Pancartes d'"Allez France", apareixen penjades ça i lla i l'onada de francesitat, mot que com francesor no és al diccionari de l'IEC, no pas perquè no existeixi, acaba amarant-ho tot. Amb la victòria a Moscou, tot es desferma i l'espai públic és un tot on els colors de la bandera es fonen amb els de la gent.

L'endemà, algunes estacions de metro apareixen amb el nom canviat, fent referència a aquest resultat esportiu, operació prevista, evidentment, de ben abans. Mentrestant, la bandera tricolor continua voleiant en els llocs més insospitats. Una bandera, com totes, en nom de la qual s'han escrit pàgines heroiques i alliberadores, com el 25 d'agost de 1944, foragitant els nazis ocupants de París, però també algunes de les més detestables de la història de la humanitat, per exemple a Algèria o al Vietnam. O, sense anar més lluny, aquí mateix: a Catalunya Nord.