Assistim d'un temps ençà a un moviment lent però incessant de redisseny de la figura de Franco que pretén justificar-lo, oferir-ne una cara més suau, més "acceptable". El moviment recupera dues de les idees-força de la historiografia franquista "de tota la vida": el cop d'estat de 1936 estava justificat per la violència social i política que vivia la República, i Franco és el responsable del creixement econòmic d'Espanya als anys 60.

Pel que fa a la segona, és com si miréssim un enquadrament molt parcial de la realitat. És veritat que Espanya va créixer molt als anys 60 -de manera desigual i a costa de sacrificis com l'emigració de milers i milers de persones a França i Alemanya-, però és un creixement que havien fet la resta de països occidentals 20 anys abans. És a dir, més que responsable de la industrialització i la societat de consum, podem dir que Franco va ser el fre que va impedir que això arribés abans, amb una política econòmica que bloquejava el progrés.

Si parlem del cop d'estat de 1936, l'argument justificador parteix d'una confusió interessada d'esdeveniments i dates, de manera que es vol explicar l'aixecament com una decisió dels militars veient les vagues i les cremes de convents de la primavera de 1936. Les dates no quadren.

La dreta va conspirar contra la República gairebé des del primer moment. El primer intent va ser l'agost de 1932, un any després d'aprovada la constitució nova. A mitjans de 1934, una comissió de monàrquics va visitar Mussolini a Roma per preguntar-li si els ajudaria en cas d'aixecar-se contra la República: i llavors el govern republicà era de centredreta! Un any i mig més tard, quan va veure que el president no el nomenava cap de govern, José María Gil-Robles -líder de la dreta catòlica- va consultar alguns militars -Franco entre ells- per si l'acompanyarien en un aixecament: no se'n va sortir. Però la temptació estava sempre damunt la taula.

Quan es va veure clar que les immediates eleccions, de febrer de 1936, podien donar la victòria a l'esquerra, que es presentava en coalició, les conspiracions es van accelerar. La por era que un govern del Front Popular recuperés les mesures progressistes dels primers anys -especialment la reforma agrària-, i portés Espanya a una hipotètica revolució comunista (el partit comunista tenia una força mínima, el líder del Front Popular era Manuel Azaña, republicà de centre-esquerra).

Dirigents monàrquics volien que el cop fos abans de les eleccions, per evitar precisament la imatge d'una dreta que no respecta els resultats. Quan es van començar a saber aquests resultats, Franco va fer gestions per intentar que el govern declarés l'estat de guerra i no cedís el poder als guanyadors. I altres militars preparaven l'aixecament ja des de primers del mes de març, com podem llegir de la seva correspondència privada. Que el cop s'ajornés fins a mitjans de juliol té a veure, precisament amb les dificultats de preparar-lo i reunir prou forces.

La violència social i política de la primavera de 1936 va existir, des de totes dues bandes, però el cop estava decidit des de molt abans, amb cremes de convents o sense. Era el fet mateix d'una República d'esquerres el que no es tolerava. Per veure-ho, només cal col·locar els fets en les seves dates.