Fa un any. Un any d'aquelles poques hores de son barrejades amb moltes esperances. Somriures còmplices. Vetlla, dubtes, mil missatges, ràbia, indignació, esperança, felicitat, victòria. Un any més tard sembla que poc quedi per dir i que tot estigui per fer. I no. No és així. L'1-O (i el 3-O) marquen un camí de no retorn. Vam fer "clic". L'encanteri del '78 s'ha fos. La població que va ser capaç d'encaixar cops és capaç d'encaixar la veritat. No acceptarem menys.
És difícil no treure el nostre costat més emotiu aquests dies. Us diria: no ho refrenem, emocionem-nos. Jo sempre recordaré el senyor que de matinada, davant el nostre col·legi amb la pluja caient, em va aixoplugar sota el seu paraigua durant una hora. No ens coneixíem, vam parlar poc, però no calia dir-se res més. Hi érem. Hi serem.
Com vam ser ahir a plaça Sant Jaume, combatent els qui feien apologia de la violència estructural i sistèmica, amb llibres, amb poesia. "Vinyoli i tendresa" em diu la Bel Olid, al meu costat (o jo al seu) llegint a micròfon obert i celebrant que l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana havien decidit celebrar l'acte del Dia internacional del traductor a la plaça. Amb la gent. També llegeix amb veu clara l'actor Manel Barceló. Emocionat. No ens coneixem. És igual. Ell baixa amb un llibre i llegeix. Com desenes. A micròfon obert. Hi som i hi serem.
A qui promou i homenatja la violència contra la població no se'ls pot donar ni un centímetre de veritat. Podem, potser, no estar d'acord amb el mètode per combatre'ls. Amb la indignació, la injustícia, la frustració s'hi conviu com un pot. La vàlvula d'escapament pot ser variada. Jo mai triaré l'enfrontament físic com a opció. I estem d'acord: la no-violència no ha de voler dir mai inacció. Penso, tanmateix, que si volem canviar-ho tot, comencem canviant la testosterona per objectius definits i transgressors. Siguem creatius, innovadors en l'acció. Desbordem tòpics. Confrontem les nostres idees i versions. Parlem-ne, ara i sempre. Proposo, menys moral i més ètica.
I en qualsevol cas: Gràcies, gent sense por. Gràcies a tots els que sou a peu de carrer actuant i recordant les coses senzilles: O s'està amb qui va rebre per voler votar (qualsevol de les opcions, que hi eren totes) o s'està amb qui va apallissar la població. No cal complicar-ho més.
Agraïment infinit també, un any després, a servidors públics: bombers, agents rurals, serveis sanitaris i d'emergències, als mestres... A tots aquells Mossos a qui s'investiga perquè no van voler participar de la repressió (fins a 71). Als pagesos, als estibadors, als estudiants. A tots aquells que manifestació rere manifestació ajuden, canalitzen, es presten a tot sense esperar res a canvi. Sabem que hi sou i hi sereu. Gràcies.
Aquest matí de diumenge érem a Sant Joan de Vilatorrada. Fins aquí s'hi han aplegat, caminant, els veïns de Fonollosa, de Castellgalí, de Callús... Poblacions que van viure de primera mà com se les gasta el sistema quan el poses en dubte. A pocs quilòmetres, la presó de Lledoners. Amb presos que, com molts d'altres, van fer possible votar en un referèndum. Un any després, Carme, Dolors, Jordis, Raül, Josep, Oriol, Quim, tornem a ser al vostre costat (i vosaltres al nostre). Hi som i hi serem.
I tornarà a ser 3 d'octubre. El dia que vaig veure nanos amb banderes espanyoles plorant abraçats amb amics amb senyeres i estelades. Joves: Sou el futur, que no us l'arrenquin. Reclameu-lo i feu-vos sentir. Vau créixer amb una crisi descomunal i vosaltres sou la solució. Ho vau demostrar fa un any, també aquest cap de setmana.
No goso rellegir el que he escrit. Deu sonar carrincló, barat i desendreçat. Em torna a envair la sensació d'emoció que desborda costures de l'any passat. No paro de pensar en l'inici de Hope in the dark de Rebecca Solnit: "Als teus oponents els encantaria que creguessis que no hi ha esperança, que no tens cap poder, que no hi ha cap motiu per actuar, que no pots guanyar (...). I tot i que l'esperança pot ser un acte de desafiament, el desafiament no és suficient per a tenir esperança. Però hi ha bons motius". El motiu és canviar-ho tot perquè si no no canviarà res. Desafiem i fem camí.
En uns anys mirarem enrere i no podrem creure el què vam arribar a aguantar. Perquè com en tantes altres revolucions modernes no hi haurà un dia en què tot canviarà, un moment màgic i definitiu. El camí és llarg i poc agraït, però el farem i en fer un alto direm: Hem canviat. Ho hem canviat. Perquè hi som i hi serem.
1-O: No està tot per fer, ja ho estem fent
«La població que va ser capaç d'encaixar cops és capaç d'encaixar la veritat. No acceptarem menys»
Ara a portada
-
-
Societat Qui serà el nou Papa? Guia per entendre els equilibris d'una decisió transcendental Pep Martí i Vallverdú
-
Energia D'on ve i qui la consumeix: així funciona l'energia elèctrica a Catalunya Ona Sindreu Cladera
-
Societat Les altres grans transformacions de Barcelona: obres pendents i promeses a mitges David Cobo
-
Economia Puigdemont admet ara la «discrepància» amb el conseller de Junts a la CNMC que va votar sí a l'opa al Sabadell Marc Orts i Cussó
30 de setembre de 2018