L'1-O es pot definir, aquí sense por d'equivocar-nos, com un dia històric per a l'independentisme. El seu cinquè aniversari arriba en el qual, segurament, és el moment més baix del moviment independentista des de l'any 2012. Això amenaça de deslluir-lo -no hi haurà un acte institucional unitari- a la vista del clima polític d'aquesta setmana. El 2017 els partits, d'acord amb Òmnium i l'ANC, s'havien proposat, atesa la persistent negativa de Mariano Rajoy a pactar res, fer un referèndum unilateral. L'havien de fer, i així ho va assumir Carles Puigdemont en la qüestió de confiança a la qual va demanar sotmetre's el 2016, perquè calia reforçar el mandat de les eleccions del 2015.

En aquella convocatòria, la suma de Junts pel Sí i la CUP va quedar-se en un 47,7% de vots que no permetien afirmar que hi havia una majoria clara per l'estat propi, i tampoc el contrari. Entre altres coses perquè l'independentisme tenia la majoria d'escons a la cambra i els projectes alternatius -ja fos el federalisme o la recentralització- tenien menys suport. Doble principi de realitat, doncs: era necessari respondre a l'actitud contrària de l'Estat al diàleg i la negociació; i calia reforçar majories per continuar avançant.

De principis de realitat en van venir més. L'1-O no el va fer "el poble". El va defensar la gent, dormint als col·legis electorals i posant-hi el cos quan venia la policia. Però el van "fer", entès com a pensar i executar, el Govern, els partits i les entitats. De fet, han estat els que n'han pagat les conseqüències penals i patrimonials. L'executiu, a més, hi va posar la necessària institucionalitat per fer-lo creïble. I un altre encara: el referèndum va tenir un enorme valor polític, però no va gaudir de prou garanties (l'Estat les va impedir amb la repressió que va dissoldre, per exemple, l'administració electoral) i no va obtenir reconeixement internacional.

L'1-O va tenir un resultat que hauria necessitat una lectura més freda. L'impacte emocional de policies apallissant votants i la pressió ambiental van impedir-la. Va votar el 43% del cens i només 170.000 persones van fer-ho pel no malgrat les crides a mobilitzar-lo. Dos mesos després, en unes autonòmiques acceptades per tothom, les forces del no explícit i que havien donat suport al 155 obtenien, en canvi, 1.900.000 vots. Exposo tot això, que alguns sectors de l'independentisme prefereixen obviar mentre confinen l'1-O en una mena de vitrina melancòlica, per afegir elements crítics i ajudar, cinc anys després, a trobar respostes que, tal vegada, permetrien avançar més en lloc de barallar-se més. Encara ara hi ha qui es pregunta, contrariat o emprenyat, perquè els líders d'allò, amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras al capdavant, no van "implementar" el resultat, tal com havien promès, ni van fer "efectiva" la República del 27-O, com els obligaven les lleis de transitorietat votades al Parlament.

En lloc de complir, i davant uns resultats discutibles i la repressió d'un Estat que no va flaquejar i que va aplicar un nivell de duresa proporcional al desafiament, van buscar negociar. Pretenien, així, no responsabilitzar-se dels costos que hauria pogut implicar continuar endavant. Això ho va acceptar, aquell octubre, el Govern en ple i també les direccions dels dos partits que ara han posat la coalició de l'executiu en crisi. Per més que hi hagi qui després ha intentat reescriure's la biografia.

Fer la independència no va tenir raó ni de tenir-ne moltes ganes, va també de tenir força i de guanyar complicitats dins i fora del país. Buscar una sortida negociada no era el que uns havien dit que farien -les hemeroteques són malèvoles- ni el que els altres diuen encara que fan o faran, però de poc val a hores d'ara entretenir-se a empaitar traïdors o a encimbellar herois.

Hi ha, malgrat tot, motius per creure que Catalunya serà independent; tanmateix, no crec que ho sigui amb "el mandat de l'1-O". Ho serà, si de cas, amb un de nou sorgit d'un referèndum -pactat o no- o d'alguna altra cita electoral. L'1-O és un moment fundacional, d'extraordinària mostra de fortalesa, dignitat i generositat, i ha de ser gasolina per tornar-hi. Però caldrà fer-ho incorporant l'experiència i autoexigint-se rigor i realisme en la gestió de les expectatives a més de determinació.