Els legisladors quan van descriure el potencial destructiu dels grups terroristes van enumerar els dipòsits d'armes o municions, la tinència o dipòsit de substàncies o aparells explosius, inflamables, incendiaris asfixiants, o dels seus components. S'escapava de qualsevol pensament humà la utilització d'un avió regular de passatgers amb finalitats destructives.

És aquesta incredulitat la que ens va fixar la mirada a les pantalles del televisor durant hores. Com si fos avui, l'arribada del segon avió impactant sense reduir la velocitat (950 quilòmetres per hora), sense intentar modificar el rumb per evitar el gratacel bessó que encara no fumejava, el que va confirmar que no havia estat una explosió interior, que no havia estat un accident d'aviació fortuït, sinó que es tractava d'una acció criminal que amb el col·lapse de les torres va esdevenir encara més dramàtic; cada vegada que revisualitzem les imatges torna a encongir-se el cor.

Dinou terroristes, quatre avions comercials van posar contra les cordes la primera potència mundial, acarnissant-se amb ciutadans corrents. Van morir 2.996 persones, moltes d'elles dels serveis de salvament quan pujaven graó a graó cap a l'infern.

Un avió per a cada torre bessona, icòniques del skin-line de la ciutat americana per excel·lència: Nova York; un contra l'edifici on es concentra l'activitat destinada a la seguretat, el Pentàgon. El darrer el del vol 93 de United Airlines on els passatgers van ser conscients del que estava passant i van prendre la decisió més difícil, morir per salvar els altres.

Eren vols interiors, havien de cobrir Boston-Los Angeles. Tots tenien una tripulació professional, preparada, amb experiència, que fou assassinada i substituïda per terroristes que s'havien preparat durant temps per a pilotar i desconnectar els sistemes de localització.

Les torres van aguantar l'impacte, però no les conseqüències de l'incendi que en el nucli, amb els dipòsits de combustible plens per arribar a l'altra punta del continent, van fondre l'estructura (més de mil graus centígrads i uns quaranta mil litres de querosè per cada avió).

A partir de llavors qualsevol definició de material per atemptat terrorista quedarà curta, serà insuficient. I, a partir de llavors, l'ús de vehicles com objecte mòbil i altament destructiu en atemptats terroristes s'ha estès pel món. Recordem el camió d'alt tonatge en el passeig marítim de Niça quan unes 30.000 persones celebraven la festa nacional, amb un centenar de víctimes mortal i desenes de ferits crítics. El camió contra el mercat d'ornaments nadalencs a Berlin, el desembre del mateix any (2016) i el de Barcelona amb una camioneta per sobre l'emblemàtica Rambla (2017).

Però aquest 11 de setembre ha fet 20 anys de la nostra paràlisi incrèdula davant les pantalles i volent creure que era una pel·lícula de ficció.

Hi ha moltes coses que no s'han aclarit mai del tot, i les accions que van iniciar-se aleshores encara han generat més inestabilitat al món, però ara mateix només vull destacar la declaració de Richard Clark, assessor de seguretat nacional del president Bush quan va reconèixer en la comissió d'investigació del Senat nord-americà que havien fallat a la població, que no els havien protegit, que no havien atès els indicis d'amenaça de Al Qaeda i que la presencia de joves saudites radicalitzats era coneguda. Cal acceptar el que no es fa bé.

Però he escrit aquestes ratlles amb vocació d'homenatge a totes les víctimes; també a les víctimes innocents de les guerres iniciades i vull recollir el text del poeta romà Virgili que van triar en el memorial de la zona zero a Nova York per a totes les víctimes: "Cap dia us esborrarà de la memòria del temps".