Illa, any 2: del relat als fets

«El president té ara l’oportunitat de demostrar que pot ser més que el gestor de la 'pacificació' i que pot ser també l’impulsor d’un país que avança»

29 d’agost de 2025

Ha passat ja un any des que Salvador Illa va assumir la presidència de la Generalitat amb un govern en minoria i el compromís de portar Catalunya cap a una nova etapa. Pacificació, estabilitat, gestió. Aquest era el tríptic. I és cert que l’independentisme està avui desarmat, afeblit i absent de l’escena política. Però un cop neutralitzat el conflicte —com a mínim en l’àmbit institucional—, ara arriba el moment de la veritat: passar dels diagnòstics i els plans als fets i als resultats.

A les jornades de treball d’Arnes, el president Illa ha tornat a insistir en la necessitat d’aplicar “efectivament” la llei d’amnistia. Però l’amnistia no forma part del pla de govern de la Generalitat. És una llei impulsada a Madrid i pactada amb l’independentisme per assegurar la governabilitat de l’Estat. Illa s’hi refereix per no acontentar els seus socis amb la mirada posada als pressupostos, però no és aquest el seu terreny d’acció ni la seva responsabilitat directa.

La responsabilitat del president Illa és governar Catalunya. I és aquí on cal passar del dit als fets. El PSC havia promès fer de la gestió el seu gran actiu. Però, més enllà d’una imatge d’ordre institucional i d’un to moderat que busca marcar contrast amb l’etapa anterior, no hi ha encara resultats tangibles que justifiquin el canvi de rumb.

Els avenços en el finançament singular encara no s’han materialitzat. El compromís de recaptar tots els impostos des de Catalunya s’allunya com els límits del Big Bang. El traspàs de Rodalies encara és als despatxos dels advocats. La gestió catalana dels aeroports del país és una quimera. A hores d’ara, tot plegat segueix encallat en les beceroles. Les paraules s’han dit, els documents s’han redactat, però el pas del dit al fet continua pendent.

Mentrestant, els problemes estructurals s’acumulen. Rodalies continua oferint un servei indigne. Ni l’estiu amb menys passatgers no se n’ha escapat. El Prat no té autonomia per créixer ni per competir amb altres hubs europeus. El català retrocedeix als patis, a les plataformes digitals i fins i tot a les gelateries. El finançament del país continua passant pel sedàs del sistema espanyol. I els serveis públics, de la salut a l’educació, demanen a crits inversions i reformes de fons.

Governar no és només abaixar el to i gestionar el dia a dia. Governar és prendre decisions valentes, buscar majories per avançar i assumir riscos polítics. El PSC lidera un executiu en minoria que viu còmodament en la gestió de la quotidianitat i en la narrativa de la normalitat, per incompareixença de l'oposició, però que no ha activat encara cap transformació estructural.

És veritat que el context no és fàcil. Un govern en minoria, una oposició fragmentada i un país que encara arrossega les ferides d’una dècada convulsa. Però precisament per això cal lideratge. No n’hi ha prou amb oferir estabilitat. Catalunya necessita ambició.

El president Illa té ara l’oportunitat de demostrar que pot ser més que el gestor de la “pacificació”. Que pot ser també l’impulsor d’un país que avança, que planta cara i que reclama les eines que li corresponen. El país no pot esperar.