Quan es parla dels principals moviments de canvi a l'estat espanyol aquests darrers anys es descriu, per una banda, el 15-M i, per altra, l'independentisme català. Però hi ha un tercer espai que intersecciona. El politòleg alemany Raul Zelik en els seus llibres parla també de la "marea municipalista", que no respon estrictament ni a l'estratègia de la direcció de Podem ni dels partits independentistes a Catalunya. Es tracta d'un moviment que, en el cas català, ha sabut sumar per la base, articular discursos inclusius i obtenir bons resultats electorals.
Quatre anys després, aquesta "marea municipalista" catalana es troba amb un repte majúscul si vol renovar (i ampliar) l'èxit del 2015. I per superar-ho hi ha dues barreres importants: el post21-D i el bloqueig centralista al municipalisme.
Els resultats del 21-D a Catalunya, amb una participació del 80%, són difícilment traslladables a unes eleccions municipals, però hi haurà qui intentarà així sigui. Només si les eleccions municipals de 2019 es plantegen igual que les del 21-D Ciutadans podrà tenir èxit i aspirar a cert poder al territori per poder començar a construir la seva broma macabra de Tabàrnia. Una broma que amaga una estratègia de divisió identitària a l'estil dels Balcans molt perillosa (com apuntava Manuel Delgado a una entrevista a aquest mateix mitjà).
Per tant, necessitem trencar la política de blocs però sense que això vulgui dir restar "equidistant". La marea municipalista ha de saber sumar, per la base, tant el moviment dels comuns com la CUP i també ERC. Si el vostre coneixement de la política municipal es redueix a la ciutat de Barcelona us semblarà una bogeria el que estic plantejant. Però si ampliem el focus a Badalona, Sabadell, Cerdanyola, Ripollet, Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma, Badia, Rubí... no estem parlant de cap ximpleria. Un programa municipalista que respongui als interessos de la majoria en clau d'unitat popular "xilena" és perfectament consensuable. I no cal que ningú renunciï a res. El model de consens aconseguit a Badalona amb la candidatura liderada per l'alcaldessa Dolors Sabater és perfectament exportable: una República Catalana que després de ser plenament sobirana pot decidir federar-se amb qui vulgui, o no.
El segon escull és el bloqueig centralista de l'Estat a l'autonomia municipal. Abans del famós article 155 de la Constitució, el municipalisme patia les conseqüències de l'article 135 des de 2011, que va donar peu al desenvolupament de la "llei Montoro", que intervé econòmicament els ajuntaments: les polítiques rupturistes o de transformació han d'afrontar tota la burocràcia de la fiscalització i control del Ministeri.
L'habitatge, l'atur o el patriarcat són les grans crisis sistèmiques que estem patint a viles i barris de Catalunya i els ajuntaments no tenen eines per fer-hi front. Per tot això, és necessari que el procés constituent republicà s'activi des dels municipis. Deixar de parlar en abstracte de què vol dir "fer República" i concretar què volem i com volem que treballin els nostres ajuntaments.
Però tirar endavant un procés constituent republicà no serà possible si no tenim -tots els agents polítics i socials implicats en la marea municipalista- una estratègia comuna. I això vol dir saber com ens articulem en l'àmbit supramunicipal. Els consells comarcals, les diputacions i l'Àrea Metropolitana de Barcelona tenen molt de poder i capacitat de gestió. Tradicionalment, l'estratègia per obtenir representació i poder en aquests òrgans s'ha fet amb una visió més d'estratègia nacional que municipalista.
Per articular la marea municipalista d'esquerres i republicana cal una estratègia consensuada per als òrgans supramunicipals. I no només per frenar al 155, sinó també les restes de pactes "sociovergents" que sobreviuen arreu del territori més enllà de l'àrea metropolitana de Barcelona. Podem trobar fórmules instrumentals, el que faci falta. Però això no pot ser una excusa per anar junts, o en paral·lel, a la lluita que tenim plegats el 2019.
Per acabar, la marea municipalista, així com el 2015 va saber recollir el millor del 15-M i del republicanisme d'esquerres, ha de poder articular els grans darrers moviments de masses que s'han mobilitzat els darrers mesos. I aquests són el de l'1 i el 3 d'octubre, el de la vaga feminista del 8-M, i la "marea pensionista". Tots moviments plurals i transversals que han de saber trobar una aposta política que articuli les seves demandes de manera efectiva. Sense això, cap estratègia es podrà definir com a guanyadora.
De tot això, en parlarem dissabte al matí a Badalona, al centre cívic de Sant Roc, una dotzena de càrrecs electes d'onze municipis de tot Catalunya, representant espais molt plurals que interpel·len tant els comuns, com ERC i la CUP. Una marea municipalista que té el mandat històric d'entendre's per frenar la divisió social de viles i barris que implicaria una victòria de l'estratègia del bloc del 155. Una marea municipalista que sigui la primera pedra per una República de la gent. Tenim poc temps, però en aquest país estem acostumats a dies que duren anys.
Quatre anys després, aquesta "marea municipalista" catalana es troba amb un repte majúscul si vol renovar (i ampliar) l'èxit del 2015. I per superar-ho hi ha dues barreres importants: el post21-D i el bloqueig centralista al municipalisme.
Els resultats del 21-D a Catalunya, amb una participació del 80%, són difícilment traslladables a unes eleccions municipals, però hi haurà qui intentarà així sigui. Només si les eleccions municipals de 2019 es plantegen igual que les del 21-D Ciutadans podrà tenir èxit i aspirar a cert poder al territori per poder començar a construir la seva broma macabra de Tabàrnia. Una broma que amaga una estratègia de divisió identitària a l'estil dels Balcans molt perillosa (com apuntava Manuel Delgado a una entrevista a aquest mateix mitjà).
Per tant, necessitem trencar la política de blocs però sense que això vulgui dir restar "equidistant". La marea municipalista ha de saber sumar, per la base, tant el moviment dels comuns com la CUP i també ERC. Si el vostre coneixement de la política municipal es redueix a la ciutat de Barcelona us semblarà una bogeria el que estic plantejant. Però si ampliem el focus a Badalona, Sabadell, Cerdanyola, Ripollet, Sant Adrià del Besòs, Santa Coloma, Badia, Rubí... no estem parlant de cap ximpleria. Un programa municipalista que respongui als interessos de la majoria en clau d'unitat popular "xilena" és perfectament consensuable. I no cal que ningú renunciï a res. El model de consens aconseguit a Badalona amb la candidatura liderada per l'alcaldessa Dolors Sabater és perfectament exportable: una República Catalana que després de ser plenament sobirana pot decidir federar-se amb qui vulgui, o no.
El segon escull és el bloqueig centralista de l'Estat a l'autonomia municipal. Abans del famós article 155 de la Constitució, el municipalisme patia les conseqüències de l'article 135 des de 2011, que va donar peu al desenvolupament de la "llei Montoro", que intervé econòmicament els ajuntaments: les polítiques rupturistes o de transformació han d'afrontar tota la burocràcia de la fiscalització i control del Ministeri.
L'habitatge, l'atur o el patriarcat són les grans crisis sistèmiques que estem patint a viles i barris de Catalunya i els ajuntaments no tenen eines per fer-hi front. Per tot això, és necessari que el procés constituent republicà s'activi des dels municipis. Deixar de parlar en abstracte de què vol dir "fer República" i concretar què volem i com volem que treballin els nostres ajuntaments.
Però tirar endavant un procés constituent republicà no serà possible si no tenim -tots els agents polítics i socials implicats en la marea municipalista- una estratègia comuna. I això vol dir saber com ens articulem en l'àmbit supramunicipal. Els consells comarcals, les diputacions i l'Àrea Metropolitana de Barcelona tenen molt de poder i capacitat de gestió. Tradicionalment, l'estratègia per obtenir representació i poder en aquests òrgans s'ha fet amb una visió més d'estratègia nacional que municipalista.
Per articular la marea municipalista d'esquerres i republicana cal una estratègia consensuada per als òrgans supramunicipals. I no només per frenar al 155, sinó també les restes de pactes "sociovergents" que sobreviuen arreu del territori més enllà de l'àrea metropolitana de Barcelona. Podem trobar fórmules instrumentals, el que faci falta. Però això no pot ser una excusa per anar junts, o en paral·lel, a la lluita que tenim plegats el 2019.
Per acabar, la marea municipalista, així com el 2015 va saber recollir el millor del 15-M i del republicanisme d'esquerres, ha de poder articular els grans darrers moviments de masses que s'han mobilitzat els darrers mesos. I aquests són el de l'1 i el 3 d'octubre, el de la vaga feminista del 8-M, i la "marea pensionista". Tots moviments plurals i transversals que han de saber trobar una aposta política que articuli les seves demandes de manera efectiva. Sense això, cap estratègia es podrà definir com a guanyadora.
De tot això, en parlarem dissabte al matí a Badalona, al centre cívic de Sant Roc, una dotzena de càrrecs electes d'onze municipis de tot Catalunya, representant espais molt plurals que interpel·len tant els comuns, com ERC i la CUP. Una marea municipalista que té el mandat històric d'entendre's per frenar la divisió social de viles i barris que implicaria una victòria de l'estratègia del bloc del 155. Una marea municipalista que sigui la primera pedra per una República de la gent. Tenim poc temps, però en aquest país estem acostumats a dies que duren anys.