Fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de participar en un acte on quatre dones valentes explicaven els casos de feminicidis que havien patit les seves mares i filles. Eren relats cruels, dolorosos, devastadors. Casos, però, que ajuden a posar noms, cares i llàgrimes.

Les violències masclistes són una de les vulneracions de drets humans més greus en la història de la humanitat. Són la representació més extrema d'unes desigualtats estructurals que comporten a la meitat de la població danys físics, psicològics, sexuals, socials i econòmics.
 
La Unió Europea (UE) s'autodefineix com un espai democràtic de drets i llibertats. Però, aquesta definició pot semblar un eslògan buit per a totes aquelles dones que, avui en dia, comparteixen la seva quotidianitat amb la violència i la desigualtat; o per aquelles a qui se li vulneren de forma sistemàtica els seus drets sexuals i reproductius. I aquest és, malauradament, el cas de moltes dones. L'enquesta que va realitzar l'any 2014 l'Agència de Drets Fonamentals de la UE assegurava que un terç de les dones hem patit algun tipus de violència física i/o sexual.
 
I la Covid-19 no ha fet més que agreujar una situació que ja era insostenible. Els confinaments han comportat que moltes dones s'hagin vist atrapades amb els seus maltractadors. A Catalunya, a l'inici del confinament del març del 2020, les trucades setmanals al telèfon d'atenció a dones en situació de violències van experimentar un creixement del 70%.
 
Davant d'aquesta realitat, som moltes les eurodiputades que portem anys reclamant mesures contundents per lluitar de forma global contra un problema que també és global. I sembla que, per fi, els resultats podrien arribar aquest 2021.

Per una banda, el Parlament Europeu ha iniciat la negociació d'un informe que pot esdevenir clau. Aquesta iniciativa, de la qual tinc la responsabilitat de ser-ne la ponent, té com a finalitat la inclusió de les violències masclistes en el llistat de crims europeus. D'aquesta manera, la UE podria comptar per fi amb unes definicions penals i unes normes mínimes comunes en aquest àmbit.

I, per altra, la Comissió Europea, després d'anys de reclams per part de la societat civil i l'Eurocambra, s'ha compromès a presentar, a finals d'any, una Directiva europea sobre violències masclistes enfocada a donar suport als estats membre en polítiques de prevenció i basada en els principis del Conveni d'Istanbul.
 
Si ambdues iniciatives prosperen, estaríem parlant d'un dels passos més importants que ha fet la UE en la lluita contra les violències masclistes des de la seva fundació. I és important fer-lo tan aviat com sigui possible per aturar la croada reaccionaria que diversos moviments transnacionals estan duent a terme amb l'única finalitat de desfer tot allò aconseguit en l'àmbit de la igualtat de gènere i els drets de les dones.
 
Sota el nom d'Agenda Europa, desenes d'organitzacions d'arreu del continent treballen per implantar la seva agenda ultraconservadora. Una de les que ha causat més estralls en els nostres drets s'anomena Ordo Iuris i ha aconseguit, a través de la seva influència en l'executiu polonès, prohibir de facto l'avortament al país.

A l'Estat espanyol, l'Agenda Europa també ha arribat de la mà d'Hazte Oir, la qual, l'any 2013, fou declarada com a associació d'utilitat pública pel ministre Jorge Fernández Díaz, conegut pels seus llaços amb l'ultracatolicisme.
 
És important no banalitzar el poder d'aquestes organitzacions que, tal com hem comprovat, poden ser altament efectives a l'hora d'establir la seva agenda en espais de poder. Davant la seva ofensiva, hem de reclamar respostes des del carrer, és clar, però sobretot cal que les trobem des de les institucions.

I les trobarem. Perquè si bé és cert que, malauradament, no podem donar cap dret per garantit, també ho és que no podem donar cap dret per impossible. I per defensar-los i guanyar-los, ens necessitarem a totes i ens necessitarem vives.