El tema que tenia pensat per avui no anava d'això. Tenia, ja al cap, encarat i estructurat, l'article. Aprofitava la tribuna per exclamar-me per com crema la caverna mediàtica madrilenya amb l'acord per la delegació de competències en immigració a Catalunya. Inflamada nivell com si aquí ja fóssim independents. Unes flames que serveixen de palanca a Junts per fer més èpic encara el mèrit d'haver gratat aquesta cessió competencial.

Puigdemont consolida las estructuras de la nación catalana para su regreso (La Razón), Sánchez da categoría de Estado a Cataluña a cambio del favor de Puigdemont (Abc), Sánchez hace la ley de la xenofobia (El Mundo), Xenofobia progresista (El País). Són només alguns dels titulars de portada o d'articles d'opinió que recollien les principals capçaleres de l'Estat l'endemà que es fes públic el pacte. Un dels punts calents és el que té a veure amb si la llengua ha de ser o no requisit a l'hora d'obtenir el permís de residència. I aquí, més enllà de les reverberacions que arriben des de Waterloo -i que serveixen a Junts per intentar ensordir les proclames xenòfobes que vomita Sílvia Orriols des de l'alcaldia de Ripoll i des del faristol del Parlament- la realitat és que la capacitat d'acció en aquest capítol sembla més aviat minsa. De tot això venia a parlar-vos avui, fins que una incidència m'ha fet aturar en sec. Una més, a Rodalies.

El mateix dia que des del cel ens arribava l'espectacular imatge de l'enèsim fracàs de l'Starship d'Elon Musk -que explotava a l'aire obligant a desviar el trànsit aeri al Golf de Mèxic-, Renfe seguia volent-se protagonista i reclamava la seva quota als informatius. Qui necessita mirar a l'espai quan aquí tenim avaries quilòmetre zero? Que a Catalunya els trens funcionin com s'esperaria d'un país mitjanament civilitzat ha esdevingut una missió tan impossible com que la nau d'SpaceX pugui entrar en òrbita. La que havia de ser la setmana de retorn a la normalitat després de mig any d'obres, ha acabat sent la de l'odissea a Rodalies, pel·lícula que no passa mai de moda per més que corrin els anys i que s'ha anat estirant com un xiclet, fins al punt que cada nova entrega fa més vergonya que l'anterior.

Resulta que retorn-a-la-normalitat volia dir això, que els soferts catalans de classe obrera que cada dia s'embranquen en aquest "tria la teva pròpia aventura" recuperessin la rutina de la impuntualitat permanent, de no saber si podran arribar a l'hora a la feina, a recollir la criatura a l'escola o, simplement, a poder arribar a casa, descalçar-se després de tot un dia treballant i tenir un petit oasi de temps per escarxofar-se al sofà i desconnectar el cervell mirant qualsevol cosa a la tele. Perquè segur que qualsevol cosa és millor que aquesta trama ferroviària on ells acaben convertits en protagonistes involuntaris d'un film que va irrompre com un drama, va mutar a tragicomèdia i ha acabat involucionant a la categoria de sèrie B.

Des que fa unes setmanes Estat i Generalitat van posar la primera pedra de l'eternament promès traspàs de Rodalies el caos s'ha convertit en norma. Si és mala sort, si és casualitat, o bé hi ha una mà negra que juga al sabotatge ho acabarem sabent tard o d'hora. A l'odissea li queden encara unes quantes seqüeles. Jo proposo banda sonora, la Bola de Cristall dels Manel. 

"Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?"
I ens crido: "Ja sé de què aneu i he perdut l'interès!
Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix"

Que soni en bucle permanent als despatxos dels qui gestionen Rodalies.