El 1981 el món no ens mira. El planeta està pendent, cacauets en mà, de la Guerra de les Galàxies: Betamax versus VHS. La batalla de formats. Els vídeos domèstics fan bum, bum, bum. Explota, explota, mi corazón. Pots fer sístole i diàstole endavant i endarrere: rewind o fast forward. Congelar el múscul: pause. Va, pitgem play per veure una història d’amor.

El 1981 Espanya té un sistema propi de reproducció massiva. Una tecnologia prehistòrica, ancestral, primitiva, però que veu amb obligatorietat gratuïta tothom. Qualsevol espanyol pitja el botó del seu magnetoscopi domesticat i a la pantalla del televisor apareix la mateixa pel·lícula gravada, enregistrada, fixada des de fa segles: El cop d’estat del 23-F és un vídeo de format únic. Nyigo-nyigo, nyigo-nyigo... És la banda sonora permanent, constant, crònica de la cinta de la història d’Espanya. 40 anys del 23-F i com va dir el compositor musical de la BSO de la nació més antiga de la terra, el mar i la galàxia: La vida sigue igual.

No sabem res del 23-F. Com més es diu: menys se sap. No sé si ens entenem? Sabem poc del 23-F. Com sabem poc del franquisme, de la guerra, de massa coses: de tot. 23-F, de Ficcions. 23 mil Ficcions. El rei d'ara fa aparèixer del barret màgic el Rei d’abans com un conill de magnetoscopi engalipador reproductor. El Rei rewind es veu que va ser un Batman lluitant contra Tejero-Joker. El rei d'ara pitja fast forward perquè accelerar és oblidar. Els reis són una cinta de vídeo dels vuitanta. Un videoclub caduc. Una pel·li amb caràtula de PVC greixós, descolorit i plàstic bufat, rebregat, trencat. Espanya no pot ser una nació perquè és una ficció. Tirin endavant o endarrere, o pitgin pause.

Veig un home el 1833. Quan es fa una altra gran pel·lícula amb espasa de sang i de llei: es divideix fictíciament la península en 49 províncies. La pell de brau passa, administrativament, legalment, oficialment, però fictíciament, a la pell de frau, a la pell de ficció. S’aixeca un actor-diputat a les Corts Ficcions Espanyoles. Es diu Antonio Alcalá Galiano, però es podria dir Juan, Enrique, Doraemon, Harry Potter, o Bob Esponja, i llegeix la seva frase al guió: Uno de los objetivos principales es hacer de la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora. I, la vida sigue igual, a mode rotonda, a mode nyigo-nyigo.

El 23-F és una peli més de la videoteca espanyola que encara viu atrapada entre el Betamax i l’VHS. És aquell guió clàssic, de cinema negre, negríssim, fosc, fosquíssim, de tres actes mortals. Ja ho va dir el brillant Agustí Calvet, (Gaziel), director de La Vanguardia als anys trenta, persona moderada, desil·lusionada, deprimida (com totes les que un dia, enmig d’una borratxera, o sota l’efecte d’una amanida de canuts, o inhalant farigola assilvestrada, van creure en la ficció espanyola) que Espanya és un trio genètic: tro, espasa i altar. Una gran història d’amor possessiu, salvatge, caníbal, medieval, bèl·lic, letal. Un gènere clàssic que no mor mai, perquè ja és això. Per això existeix, per això es crea, perquè les ficcions, serveixen per ajudar-te a viure o per matar-te. Pistola, rei i llei en mà.