Dissolent les Corts i convocant a les urnes l’endemà d’una victòria electoral de PP i VOX, Pedro Sánchez ha pintat el marc mental del 23-J per a mitja Espanya: aturar la dreta i la ultradreta. L’altra mitja jugarà amb un altre marc perfectament compatible: referèndum sobre el president espanyol i el sanchismo Els dos marcs encaixen a la perfecció com dues peces de puzle i es complementen com el ying i el yang, per això els mitjans de comunicació –també els catalans– els han comprat: polarització màxima i decisió històrica sobre el rumb del país (Espanya). Terreny abonat per a la concentració del vot en les dues úniques opcions amb possibilitats de guanyar.
 
A Catalunya, el gran beneficiat d’aquest marc és el PSC, que ja somnia amb una nit com la del 9 de març de 2008. Aquell dia, la candidata Carme Chacón va trencar la barrera del so amb un resultat de 25 diputats dels 47 que es triaven a Catalunya. Amb aquest resultat estratosfèric els socialistes catalans van salvar Rodríguez Zapatero i van evitar un govern de la dreta a Espanya. El PSC actual no és el d’aleshores (els catalanistes encara hi eren), i tampoc no ho és el país (el procés ni s’intuïa), però els camins que porten al vot útil són sempre els mateixos, i la por a una Espanya governada per partits agressivament hostils a Catalunya és un incentiu poderós. A més, el PSC ve de guanyar les municipals i és un partit en clara línia ascendent.
 
Com ho han de fer, els partits independentistes, per escapar de la trampa i sortir-ne airosos? L’electorat d’ERC, Junts i CUP no està precisament orgullós, animat i motivat. A set setmanes del dia D (23 de juliol), el clima no és precisament el que hauria de precedir i anunciar una gran mobilització del vot independentista. I de moment, Sánchez és qui primer ha respost –aturar la dreta– la pregunta clau: de què van aquestes eleccions? És possible, des de l’independentisme, una resposta diferent? I si és possible, ha de ser una resposta diferent-complementària (“van d’aturar la dreta i de defensar Catalunya”), o ha de ser diferent-confrontativa (per exemple “van de fer ingovernable Espanya”, com reclama l’ANC)?
 
Dit d'una altra manera: contra el marc creat per Sánchez i acceptat pels mitjans, s’ha de fer judo o karate? Aquesta és la pregunta que s’estan fent ara mateix els estrategues d’ERC i Junts (els de la CUP ni tan sols saben si s’han de presentar i han convocat una consulta interna a la militància). De moment, sembla que republicans i juntaires tenen clar que anar a aquestes eleccions una altra vegada tirant-se els plats pel cap seria un suïcidi, i que, per tant, han de canviar la dinàmica d’hostilitat mútua, perquè el divorci total només té un beneficiat: el PSC.
 
Un Junts pel Sí al Congrés a correcuita és impossible, i encara que fos possible no seria políticament creïble després de tanta toxicitat acumulada. En canvi, una entesa per a les llistes al Senat podria enviar un missatge clar d’inici de rectificació que probablement contribuiria a animar l’electorat independentista. Això, i encertar la resposta a la pregunta clau (de què van aquestes eleccions a Catalunya), potser –només potser– pot frenar les expectatives eufòriques del PSC. De moment i mentrestant, a Meritxell Batet se li va posant cara de Carme Chacón.