Hem parlat sovint que els plantejaments de l'independentisme són una vertadera revolució democràtica, en tant que estiren en drets a un règim del 78 oxidat, rígid i poc elàstic. Retòriques amb fonament que, quan han pogut passar la línia del plantejament s'han multiplicat en vigor i potència, i és que el revolucionàriament democràtic no és el simple plantejament sinó l'exercici d'aquest.

Dia rere dia, però, sota l'amenaça de llargues condemnes, ens estan fent dir i repetir que mai vam fer una rebel·lió contra aquest règim, i que mai la voldrem fer, i que reprovarem qui la vulgui fer. Ens han fet condemnar enèrgicament aquells adhesius sobre aquells vehicles o aquell con que una vegada va volar. Més enllà del sofriment dels presos i els exiliats, el procés repressiu que viu l'independentisme avui és, sobretot, un procés de vassallatge col·lectiu cap a un règim, i és per això que el rei i els seus mercenaris s'indignen, desconcertats, perquè els seus serfs els miressin amb cares d'odi aquells dies d’octubre.

Des de fa anys, hi ha qui des de l'independentisme ha esmerçat grans esforços a delegar a "uns polítics" una sèrie de responsabilitats. A preguntes eloqüents se les ha respost amb un "confiem" tan despreocupat com a la vegada preocupant. Sovint, a més, a preguntes eloqüents se les ha respost amb fórmules màgiques que poc tenen a veure amb la consecució geopolítica d’un nou estat, ni amb una lectura sincera de les possibilitats reals d'exercir el dret de l'autodeterminació a l'Estat espanyol. Ens han immergit a una sèrie d'actituds paternalistes que, de bracet amb el panorama repressiu, poc han ajudat a desenvolupar un debat sa per avançar, retre comptes amb els compromisos delegats, l'execució d'aquests i els errors comesos.

Els líders polítics encara no ens han explicat per què van congelar les expectatives populars d'aquell octubre de 2017. Per què ens van conduir de nou als debats teatrals del Congreso quan el poble ja començava a autocentrar-se en clau republicana, a sentir-se allò tan transcendent de no ser serf d’un regne sinó el centre de les seves decisions. Per què han des-escalat tant en pro d'unes expectatives de pacte, quan ens diuen rabiosos que "ni amb un 65% de suport a la independència buscarien mecanismes democràtics per canalitzar-ho".

Hem aplaudit el gran coratge de Jordi Cuixart a rectificar les seves declaracions per reivindicar, orgullós, l'1 d'octubre com l'exercici de desobediència civil més important a Europa. L'hem aplaudit perquè ens fa allunyar d'una realitat que no ens agrada i de la qual ens fan participar, i ens fa tornar a sentir la llibertat d’aquella rebel·lió d'octubre. Perquè sabem que aquell sol dia, sense més fórmula màgica que la desobediència civil, vam eixamplar la base molt més del que aconseguiran durant anys congelant demandes i negociant amnisties.

El vot és, potser, una de les úniques armes de l'independentisme, una arma tant inofensiva com poderosa. Amb el vot hem passat per Arenys de Munt aquell 2009, pels centenars de consultes arreu del territori, pel 9-N, el 27-S, l'1-O o el 21-D. Amb el vot, hem fet caure governs, hem fiscalitzat a uns líders a complir mandats, hem esborrat partits polítics del mapa i n'hem redirigit a uns altres. Cada vegada que hem votat en clau independentista hem marcat precedents i hem avançat. Ara toca reivindicar el precedent de l'1-O i fer-ho en clau de bloqueig, on l'única línia vermella sigui el fet tan comprensible com el respecte a la democràcia i la sobirania del poble català, l'autodeterminació, sense jugades mestres ni fórmules màgiques. Fem-ho de nou aquest 28-A votant el Front Republicà, qui si no?