Una vegada hi havia un alcalde de Barcelona –de fet, n’hi ha hagut més d’un amb aquesta habilitat- que es caracteritzava, entre altres coses, per transgredir el llenguatge inconscientment, amb pronunciacions de mots que deformaven l’original amb resultats faceciosos o bé amb la utilització inadequada de paraules o expressions que no reproduïen el significat que, de fet, haurien de tenir originàriament. En una ocasió, davant la necessitat de fer un canvi radical en un afer concret, va assegurar sense immutar-se i amb posat greu: “Només ens en sortirem si fem un gir de 360 graus. La situació ho requereix”. És sabut –ell no ho devia tenir present just en aquell moment, però- que fent un gir de 360 graus tornes, exactament, allà on eres. És a dir, que pots fer tots els moviments i giragonses que calgui per acabar, finalment, al mateix lloc on et trobaves situat abans d’iniciar el periple.

És, precisament, un gir de 360 graus allò que ens proposen els partits catalans de tradició democràtica que no fan costat a les tesis independentistes. Hi ha hagut qui ha presentat, talment un giny de propietats taumatúrgiques, la incorporació de la singularitat catalana a la constitució espanyola, com a millor manera de resoldre el problema català, quan encara no han entès que allò a què cal trobar solució és al problema espanyol, si és que en té, de solució. Més enllà que no acaba de saber-se ben bé en què consistiria el reconeixement d’aital singularitat –nacional, cultural, lingüística, política, econòmica?- és evident que, en aquestes alçades, aquí la cosa no està per a gaires singularitats i allà no es coneix ningú disposat a reconèixer cap altra realitat nacional que no sigui l’espanyola. Sembla ser, doncs, que per la banda conservadora, ara el mot d’ordre és singularitat, però jo no veig gaire gent animada a mobilitzar-se per a omplir pacíficament gaires carrers en defensa seva, si més no amb prou gent com per a omplir ni que sigui el corraló de Sant Magí, a Tarragona, vint camins més petit, pel cap baix, que el barceloní carrer de Rivadeneyra. La singularitat sembla, més aviat, l’invent desesperat d’aquells que alguna cosa han de dir per a continuar fent bullir l’olla, impedir que no canviï res i mantenir l’estatus privilegiat de què han fruït fins ara. De fet, la singularitat és el tap polític, el pretext administratiu, la volada de coloms sensacional que correspon a aquesta etapa preindependent, tal com al llarg de la transició ho va ser la gran collonada del fet diferencial català o, durant el franquisme, las peculiaridades. En fi, tal dia farà un any...

Per a l’esquerra no independentista, tanmateix, la cançó de l’enfadós és la de sempre i no han tingut ni la imaginació de preparar una melodia pensada per a aquest estiu, com és tradició, any rere any. No hi ha hagut cançó de l’estiu d’esquerres, sinó que l'enèsima invocació al federalisme, sense ruboritzar-se ni gota, com si fos un descobriment de darrera hora aparegut a la revista Nature, és la cançó de tot l’any, d’estiu, de tardor, d’hivern i de primavera. Ben mirat, és la cançó d’un segle i mig, sempre el mateix per a no canviar res. És bo de no oblidar que, quan al llarg de la història han manat els federalistes, no han federalitzat absolutament res. No hi ha, doncs, credibilitat ni en una banda ni en l’altra. Ni hi haurà la majoria requerida per a un canvi constitucional que, en qualsevol cas, per a Catalunya ja arriba del tot tard, ni hi haurà cap federalisme digne d’aquest nom. Si així fos, n’hi hauria prou que els qui ara ho reclamen, es limitessin a fer el canvi constitucional que no han fet mai: suprimir l’article 145 en què es prohibeix la federació de comunitats autònomes. Curiosament, els que sostenen, amb grans dosis d’imaginació que Espanya té una constitució federal, passen per alt que l’únic cop que el federalisme hi és esmentat és per a prohibir-lo.

El gir que ens cal, doncs, no és el de 360 graus que ara ens proposen els partits conservadors de dretes i d’esquerres, sinó el de 180 graus que ens proposen els partits independentistes de dretes i d’esquerres. La resta, cançó de tot l’any, que sona sense entusiasme ni atractiu, com totes les melodies d’un disc ratllat. I ja ha arribat l’hora de canviar de cançó i de disc, perquè ja no es venen ni tocadiscos.