Durant la primera dècada del segle XXI, l'aleshores president veneçolà Hugo Chávez va crear escola en governar en directe per la televisió. A banda del seu programa setmana en horari de màxima audiència, són llegendàries les seves accions de govern emeses en directe per TV. "Exprópiese!" cridava Chávez tot passejant per Caracas mentre assenyalava amb el dit diversos edificis. També en directe ordenava al seu ministre de Defensa mobilitzar les tropes o baixar el preu de venda dels electrodomèstics.

Després de les burles i les befes de molts, no pocs polítics d'arreu del món van començar a imitar-lo. Programes de TV, podcasts, viodeoblogs i altres formats ja són part habitual del repertori del màrqueting polític d'avui en dia. L'últim a sumar-se ha estat el diputat Gabriel Rufián, que ha estrenat un programa setmanal que presenta ell mateix.

Avui, quan acaba la segona dècada del segle, el nou president salvadorenc Nayib Bukele comunica ordres directes i nomena i cessa membres del seu govern mitjançant el seu compte de Twitter, i els seus ministres i col·laboradors li comuniquen també via Twitter que han fet efectives les seves ordres. 

Aquests dies, saltant-se totes les regles de la diplomàcia i el protocol, el president nord-americà Donald Trump va citar al seu homòleg nord-coreà Kim Jong-un a una reunió a través del seu compte de Twitter. Encara més inaudit és que Kim va recollir el guant i s'hi va presentar. Trump passa hores al seu despatx oval, tot sol, remenant Twitter i piulant compulsivament. 

A simple vista, hom pot veure tot plegat com un avenç, com una nova forma de comunicar i de relacionar-se amb la ciutadania, sense intermediaris, directa i sense filtres. Tanmateix, els efectes més nocius de les xarxes socials es potencien quan es barrejen amb la política. D'entre ells, el més perillós és l'anomenat efecte echo chamber, que fa que les nostres creences i conviccions es vegin amplificades i reforçades per la comunicació repetitiva dins d'un sistema tancat. Gran part dels usuaris de xarxes socials acaben seguint altres usuaris –siguin referents, mitjans o ciutadans anònims– que pensen com ells i confirmen les seves idees.

Aquesta nova realitat de la comunicació política també conspira contra el control que habitualment exercien els mitjans de comunicació i els periodistes polítics, que eren l'alè al clatell d'un poder que sabia que si explicava sopars de duro hi hauria algun professional de la informació que desemmascararia la manipulació o la falsedat informativa. Parlo dels periodistes polítics de veritat, no pas dels amics del poder. Aquest paper és avui més feble que mai, i això no és una bona notícia per a la salut democràtica, ni aquí ni enlloc.