Molta gent es pregunta on està el 15M. Lluny de desaparèixer, tot i no omplir grans titulars, està ben viu en una diversitat de formes de lluita. No era pas la idea passar-se anys acampats i en grans manifestacions, sinó fer un crit d'alerta que despertés i sacsegés les consciències. I així ha estat. L'actual saqueig a que es veu sotmesa la ciutadania per part de les oligarquies, ajuda a que arreli, maduri i es desenvolupi el canvi de paradigma a que convidava el 15m en sectors cada cop més amplis i transversals de la població. Trobem senyals d'una nova societat més fraternal en els meravellosos episodis de solidaritat al carrer per aturar desnonaments, o en el reforç de les alternatives postcapitalistes, com veiem a la Cooperativa Integral Catalana o a les EcoXarxes, on arriben desenes de persones que deien tenir una vida “normal”, fins que el 15M i la crisi els va portar a fer un canvi.

El 15M ha obert un nou procés, potser llarg i que tot just s'inicia, amb el que s'ha despertat l'imaginari més enllà de l'hegemonia del pensament únic neoliberal. Consolidant i ampliant una visió crítica del capitalisme, i permetent comprendre que la ciutadania pot ser un agent actiu del canvi social. S'ha estès un significatiu canvi de percepció i una major claredat en l'anàlisi sociopolític i econòmic global. Un fet decisiu en un sistema de dominació com el neoliberal, que es basa en formes de llibertat pautades a través del control oligàrquic dels discursos hegemònics i de l'enteniment o no de les veritables regles del joc.

Els fins aleshores tan criminalitzats “antisistema” hem passat, en bona mesura gràcies al 15M, d'uns pocs a una gran majoria social, deixant clar que el veritable antisistema és el capitalisme, contrari als ordres de la vida al planeta i a un enteniment més noble i íntegre del fet humà. A diferència dels anys de “bonança” econòmica, avui és molt més compartida la consciència de que és imprescindible i urgent repensar la societat, basada en els models d'organització social i política dels segles XIX i XX. I posar al lloc que els pertoca a les oligarquies, l'1%, acabant amb un model semi-esclau d'oligarquia democràtica.

S'han començat a assentar col·lectivament les bases per a un canvi de paradigma, a través d'un procés no només polític i cultural, sinó també psicosocial. Una veritable teràpia de grup multitudinària, on es produí un reconeixement mutu i un retrobament. Generant un nou empoderament ciutadà, gràcies també a la resta d'innovacions socials i tecnològiques dels temps de revolució de la informació en xarxa global que vivim. Una ciutadania capaç d'assenyalar les oligarquies com grups criminals de guant blanc que aturen el progrés social. I al capitalisme com un sistema ecocida i sociòpata. Ha permès també fer un valent pas endavant cap a l'enteniment de la legitimitat de la desobediència civil quan és èticament necessària davant d'injustícies innecessàries, com el tancament d'hospitals i escoles per pagar la factura del festí financer i immobiliari.

Les construccions vénen a partir d'ara, com algunes que ja veiem, i en la confluència de lluites que ja estaven consolidades sectorialment. On trobem una maduració de la capacitat d'autoorganització assembleària i l'autogestió. I noves capacitats per fer front, des de la societat civil organitzada, als reptes que no se saben resoldre des dels sectors public i privat.

Es reivindica i es construeix amb accions cada cop més concretes i madures, tot i que potser menys mediàtiques, com ha estat el procés per l'auditoria del deute i actualment el procés constituent. Assumit, aquest últim, com una de les grans demandes col·lectives del moviment en aquest segon aniversari, junt amb la desobediència civil i l'acció directa per crear noves opcions en l'habitatge i en altres drets socials bàsics, negats o retallats.

Aquest nou procés, que coincideix amb les reivindicacions pel dret a decidir –on per cert, també es planteja des d'altres sectors socials la desobediència cap a l'Estat-, comença a configurar un programa o full de ruta polític explícit, concret i ambiciós, alhora que ampli, llarg i de difícil aplicació. Amb noves formes de participació política, més properes a una sensibilitat llibertària que a la participació política clàssica. Aquest inici de full de ruta respon al que tant ingènuament exigien molts al 15M, als vint dies d'existir. El que proposàvem els indignats era profund, d'arrel, radical, i complexe pels mètodes de treball i comunicació innovadors i trencadors. Potser ha costat dos anys trobar un possible camí per vehicular i fer confluir tot el que implicava, que no és ni mes ni menys que un complet canvi civilitzatori.

No podrem saber si el veurem nosaltres, però si podem saber que el futur recordarà aquest esdeveniment com una de les primeres passes en aquest sentit. L'alternativa, vist el desenvolupament del que en diuen crisi, és malviure en la barbàrie esclavista a què condueix el capitalisme oligàrquic, cada dia més dèspota i tirànic, que patim.