El 14 de juliol del 2016, el ple del Parlament de Catalunya aprovava, per àmplia majoria, la moció 55/XI Sobre la desmilitarització de Catalunya, moció presentada per la CUP-CC amb l'objectiu de promoure activitats orientades a la progressiva retirada de la presència de l'exèrcit espanyol del nostre territori tals com: reclamar el traspàs del patrimoni militar de tipus immobiliari que es trobi en desús per destinar-ho a usos públics de caràcter civil; prohibir els actes d'exaltació militar i de legitimació de la violència i les armes; prohibir les maniobres militars en espais no estrictament militars; desautoritzar la participació i la presència d'avions de combat en exhibicions aèries; evitar la presència de l'exèrcit a qualsevol centre educatiu i de formació així com en espais educatius i promocionals com el Saló de l'Ensenyament o el Saló de la Infància, a Barcelona; no concedir ajudes i no promoure activitats per part de l'Administració a la indústria militar a Catalunya inclòs el suport a la recerca explícitament orientada al creixement de la indústria militar i armamentística.

Per a tota aquella gent que, des de fa molts d'anys, formem part del moviment per la pau i antimilitarista va ser un moment molt gratificador. Per primera vegada en la història recent del nostre Parlament, s'abordaven propostes sobre un dels principals tabús hereus de la dictadura: l'exèrcit. No exagero a l’afirmar que vam ser moltes les persones envaïdes per l'emoció. Finalment, el Parlament català acordava mesures per, d’immediat, iniciar un procés de desmilitarització del nostre territori aplanant el camí cap a la configuració de la República catalana.

República catalana que haurà de ser fidel als anhels, desitjos i lluites d'un ingent nombre d'organitzacions de la societat civil que durant dècades ha lluitat per replantejar el concepte i el model actual de seguretat i defensa, i fer-ho partint d'altres paràmetres que es fonamentin en els valors de la justícia, la pau, el respecte, la cooperació i la solidaritat. Perquè la moció aprovada pel ple del Parlament no es limitava a contenir, prohibir o desautoritzar la presència, activitat, maniobres, propietats de l'exèrcit espanyol. Anava molt més allà, posava sobre la taula el qüestionament -des de la nostra realitat concreta- del militarisme en totes les seves facetes. I sí, parlàvem d'exèrcit espanyol perquè és l'instrument militar que com que “encara” pateix la ciutadania de l'Estat espanyol, ens afecta. No es tractava de criticar per desautoritzar aquest exèrcit, sinó d'impugnar tots els exèrcits, no es pretenia limitar el seu funcionament concret sinó desestimar emfàticament la funció de tot exèrcit.

Per això, quan en ple procés cap a la cita –el Referèndum de l’1 d’octubre- que ens ha de permetre recuperar la nostra identitat com a poble per projectar-nos cap a un futur de sobirania plena, inquieten i preocupen les declaracions del president Puigdemont afirmant, sense cauteles ni matisos, que “és absolutament indispensable que una Catalunya independent tingui exèrcit”.

Catalunya compta amb una llarga tradició pacifista i antibèl·lica i aquest és un segell d'identitat que ha transcendit més enllà de les nostres fronteres: No a l’OTAN, moviment antimilitarista i campanya d'insubmissió, objecció fiscal, campanyes Aturem la Guerra, desmilitaritzem l'educació, contra el comerç d'armes… La llista seria infinita. Un dels exemples més recent és la manifestació del passat dissabte contra l'atemptat terrorista a la Rambla i a Cambrils, així com la denúncia d'aquells governants i el monarca que exhibeixen un dolor prenyat d'hipocresia i doble moral.

“Catalunya ha de poder tenir una política de defensa moderna, democràtica i sobretot molt homologable als esforços que fan les nacions aliades”. President, quines nacions aliades? Les que fabriquen, comercialitzen, usen i trafiquen armes? França, Anglaterra, Alemanya…? Els tres països amb els tres “millors” exèrcits europeus, amb una indústria militar gens menyspreable que comercialitzen instruments de mort amb governs de països avui en conflicte. Països ben armats, dos d'ells amb capacitat nuclear… I no obstant això, la seva gent ha estat víctima d'atemptats terroristes de gran escala. De què els ha servit la seva defensa “moderna i democràtica”? Què han pogut evitar els seus exèrcits corresponents si, lamentablement, com és el cas recent de França, fins i tot desplegant pels carrers membres de les forces armades, han estat objecte d'agressió?

Cal garantir la seguretat de la nostra gent, avui i en el nostre matí republicà. Però malament aniríem si optéssim per la seguretat armada, en comptes de per la seguretat humana. Perquè una mata –l'armada– i l'altra –la humana– evita, salva, preveu. Perquè una –l'armada– ha de ser competitiva per enfrontar les amenaces (irònic pretendre ser competitiu quan les amenaces no són homologables a les quals tradicionalment enfronta un exèrcit) i l'altra –la humana– ha de ser competent per afrontar les causes que generen aquestes amenaces.

El nostre poble majoritàriament ha optat per la mobilització pacífica, constant, massiva, organitzada… La nostra gent ha pres el carrer any rere any per expressar el reconeixement a exercir el nostre dret a decidir, el nostre dret a construir la República catalana a partir d'un procés constituent participatiu, democràtic, plural, ciutadà… I vinculant. I aquí serà on haurem de debatre i aprovar si la nostra seguretat depèn de les armes, la violència i l'agressió o si la nostra seguretat ha de definir-se partint de… “la promoció de la pau, la no-violència, la seguretat humana, la solidaritat, la cooperació i ajuda al desenvolupament, el desenvolupament sostenible, la sobirania alimentària, la lluita contra el canvi climàtic, el respecte mutu entre els pobles, l'eradicació de la pobresa i la protecció dels dret humans…” Tal i com s'exposa a l'apartat 6 de la llei 16/2014 dels principis rectors de l'acció exterior i de les relacions amb la Unió Europea, aprovada pel Parlament de Catalunya.

Per concloure, som davant d’un repte enorme, desconstruir un país, per construir-ne un altre de nou, millor, més just, més lliure. I en aquest procés de construcció arrosseguem una infinitat de rèmores costums, tradicions, usos que ens costarà força esforç i enginy per transformar-les. Però hi ha una rèmora, l'exèrcit, que no l'arrosseguem simplement perquè no en tenim. Llavors, per què ficar-nos en camisa d'onze vares, per què copiar estructures anacròniques i devastadores que han demostrat no tenir capacitat de solucionar les causes de les amenaces i els conflictes.

Cal buscar alternatives. N'existeixen. I cal plantejar una política de seguretat que no opti per la creació d'unes forces armades i que alhora, permeti donar resposta als diversos problemes i situacions conflictives. Que la nostra sigui una república on la gent visqui en pau, perquè té assegurat el manteniment de la vida, la dignitat per viure-la i la llibertar per projectar-la. I que vetlli, lluiti i exigeixi el mateix per a tots els Països Catalans i la resta de pobles del món.