L'última cosa que li faltava als recentment ressuscitats i ja moribunds mitjans públics valencians era una envernissada d'humor caspós, homòfob. El cas és que fa uns dies, el primer programa de Podríem fer-ho millor de la ràdio À Punt s'estrenava amb una entrevista a l'humorista valencià Àrevalo sobre els límits de l'humor.

El còmic es va quedar més ample que llarg quan va assegurar que durant el franquisme els homosexuals no van ser perseguits. Els moderadors, sense immutar-se, li van riure les gràcies i avant. Com no podia ser d'una altra manera, les xarxes de seguida es van encendre i, fins i tot, el diputat de Compromís, Fran Ferri, activista del moviment LGTBI, va haver de sortir a Twitter a replicar Àrevalo en un claríssim intent de salvar la cara de la ràdio pública.

Fa unes setmanes es va saber també que l'emissora prescindia de la periodista Àmalia Garrigós com a conductora de l'únic programa amb cara i ulls d'aquella casa, 'Territori Sonor'. Garrigós va denunciar una persecució motivada per qüestions personals i va acusar la direcció de ser-ne còmplice. Una direcció sota sospita d'actuar autoritàriament que s'ha desentès.

Diguem-ho clar. Els mitjans públics valencians han fet figa i a hores d'ara no sembla possible que els salvi ni Sant Vicent Ferrer, un altre ressuscitat en el país, ni tampoc les pregàries d'un grapat de professionals benintencionats que voldrien -volem- per als valencians uns mass media públics de qualitat.

La llista dels dèficits és llarguíssima. El model pel que fa a continguts i estratègies de cara a la captació d'audiència és antic. El marc mental de la informació tributa a un regionalisme pudent, supura el vell sucursalisme de sempre. La qualitat lingüística és d'arrencar a córrer i no parar amb locucions d'un valencià estrany sense vocals obertes i espicossat de castellanismes de la mida d'un elefant. De la reciprocitat amb TV3, una de les promeses dels partits del Botànic, ja ni se'n parla. Per si encara no fóra poc, l'invent ha hipotecat no poques empreses del sector audiovisual mentre d'altres denuncien nepotisme, males pràctiques en les contractacions.

La directora general, Empar Marco, culpa del desgavell a la manca de pressupost però el PSOE -i la resta de les forces polítiques- ja ha dit que no posarà ni un clau més i que s'apanyen. Ni tan sols Compromís s'ha volgut batre a mort per À Punt. De fet, a la vicepresidenta Oltra, que va plorar a llàgrima viva el tancament a traïdoria per part del PP de Canal 9, no se l'ha vist ni poc ni massa afectada pel desastre. Els mitjans públics valencians, no han estat mai una de les seves prioritats i encara menys tenint tant a mà la Sexta. No és una qüestió menor si tenim en compte el seu poder omnipotent en Compromís.

Molts es pregunten si per acabar paint una televisió i una ràdio amb vocació provinciana, llastada amb tots els vells vicis de Canal 9, que recorre a referents com el d'Àrevalo o on s'emeten programes identitaris autoreferencials amb regust pobletà, pagava la pena l'esforç civil i ciutadà esmerçat.

Com sigui, À Punt no deixa de ser un símptoma d'un país que no funciona. Una frustració valenciana més com la de l'infrafinançament, la de la invisibilitat política, la de la impossible vertebració territorial, la de l'immobilisme reaccionari del bloc conservador o el raquitisme de l'esquerra. Quin és el discurs del Botànic? El seu programa sociocultural? Els seus objectius més enllà de conservar el poder?, es preguntava l'altre dia Mollà arrufant les celles.

"El panorama és negre", es dolia Joan Fuster fa un grapat d'anys, quan Fraga Iribarne encara respirava pels collons i l'anticatalanisme indígena, atiat per la dreta, convertia el País Valencià en un camp de batalla sembrat de cadàvers civils i de somnis. Amb tot i això, el de Sueca no donava res per tancat.

De les mateixes contradiccions, deia, s'havia generat un gest de rèplica que no era l'altre que el sorgiment d'un valencianisme amb vocació d'agafar les renyes del país i superar els vells obstacles, la rèmora del caciquisme, la del franquisme... Caldrà, doncs, perseverar, continuar invertint, afirma Mollà, en una utopia ara més necessària que mai.