Els mitjans de comunicació catalans, especialment els públics, s’han bolcat amb el seguiment pel judici contra els presos polítics. No cal dir que siguin quines siguin les sentències aquestes marcaran la política catalana i l’espanyola durant les properes generacions, sacsejaran també l’àmbit de l’europea.

Això no obstant, els diaris, les televisions i les ràdios espanyoles han optat per fer un seguiment del que passa aquests dies al Tribunal Suprem d’una discreció espatarrant. Les informacions que donen són d’una asèpsia que contrasta notablement amb la manera agressiva i esbiaixada amb què s’han tractat fins ara, i des de fa anys, la majoria dels episodis de la crisi catalana.

Aquests mateixos mitjans ara, però, han decidit guardar silenci, conformar-se amb la freda senyal televisiva del Suprem, explicar el judici quasi amb la mateixa distància amb què s’explicaria un fet ocorregut en un racó de l’antic imperi soviètic.

I ho fan justament ara en què veiem desfilar els processats i les seves defenses armats de raons i arguments per davant d’unes acusacions patèticament preparades que intenten provar una rebel·lió armada aportant com a proves, piulades, retalls de diari i "mails" que ni tan sols reconeixen els propis acusats. Estic convençut que aquests mateixos mitjans esperen les declaracions dels testimonis policials, el relat de ‘violència’ dels quals excitarà els ànims dels patriotes més furibunds. Fins aleshores, però, al costat de les campanyes de l’equip d’emergència propagandística de Borrell, s’imposarà el més letal dels cordons sanitaris.  

Malauradament, la televisió pública valenciana À punt s’ha afegit al bloc mediàtic del "A por ellos" amb una naturalitat espaordidora tot tenint en compte que es tracta d’un mitjà nou nascut de la combustió de l’antiga televisió valenciana, la més tòxica que ha conegut Europa durant els darrers anys, i sobretot de la voluntat democràtica de fundar un mitjà de comunicació de qualitat que esmenés els greus errors del passat.

La informació del judici dels presos polítics al canal valencià està tractada gairebé amb la cura i les precaucions amb que es manipula un mostra de l’ebola en un laboratori a l’aire lliure. Més prevencions impossibles. Parlar-ne del monstre català sí, però, amb procurant no despertar la ira de peperos i altres salvadors de la pàtria.

El dia que va declarar el vicepresident Oriol Junqueras, l’informatiu de la nit no va incloure la notícia entre les sis que figuraven al sumari que, en canvi, si es va ocupar, entre d’altres, de les mobilitzacions dels estudiants belgues a Brussel·les en contra del canvi climàtic. La peça, més curta que les mànigues d’una armilla, semblava interessar-se més pel que deien a fora de la sala del Suprem alguns dirigents independentistes que pel que va dir Junqueras a qui li demanen 25 anys de presó. No van tenir més sort ni els consellers Turull ni Romeva als qui els telespectadors vam veure fugaçment a les pantalles. Al periodista li va semblar molt més rellevant l’anunci de que al cap de set dies passarien a declarar Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría.

Al president de l’ANC, Jordi Sánchez, se li ha fet menys cas que a un gos. Els seus arguments sobre l’absència de violència el 20 de setembre de 2017, tan rellevants en un judici com aquest, simplement no han interessat massa. La notícia rivalitza amb la presentació del llibre de Pedro Sánchez, Manuel de resistencia, i amb el fet luctuós del restaurant Riff. Per cert, que la sessió del judici tampoc no va ser anunciada en el bloc del sumari. Per a què? A qui li pot importar el que passa a l’altra banda de l’Ebre? El que diguin uns maleïts enemics d’Espanya? Per què deixar en evidència l’alta judicatura que ens protegeix de tots els mals? Què en diria la ferotge Bonig? I Cantó?
  
Paga la pena recordar que À punt, com la resta de cadenes espanyoles, tampoc no ha programat mai 20-S o La gent de l’escala, dos documentals importants per fer-se una idea del que es va viure a Catalunya la convulsa tardor de 2017.

Així les coses, no cal ser molt llest per a entendre que, llevat d’algun matís puntual, el marc mental des del qual informa la nova -envellida prematurament- televisió valenciana és el mateix des del qual ho fa Tele 5 o Antena 3. La mateixa distància, la mateixa intenció, el mateix punt de vista capciós i parcial d’una realitat tan pròxima i alhora tan demonitzada. La diferència entre unes emissores i les altres només rau, pràcticament, en les seves audiències. Mentre unes són vistes massivament, l’altra, la televisió valenciana no la veu ningú. Ja n’hi ha alguna televisió local que la supera en audiència.

Amb tot i això, estic segur que quan comencen a declarar els policies i els guàrdies civils, tots els dirigents de l’antiga nomenclatura popular, À punt es despertarà sobtadament, com una Blancaneus envoltada de nans.