M’agradaria incloure un manament intocable a la llista de qüestions ètiques bàsiques. Perquè existeix no? I si no, amb el vostre permís, l’enceto i en declaro la norma número 1. Els xiquets de dos anys no poden anar al cine. Millor dit, els pares amb nens de dos anys que no troben cangur, si us plau, que es queden a casa.

No pot ser que vages al cine i surtes com si t’hagués tocat el pitjor massatgista del món (una encantadora nena de 2 anys va estar pegant-li totes les puntades de peu que va voler al meu seient, durant 113 minuts). Tampoc pot ser que acabe el "film" i al mirar-te a l’espill semble que el pitjor perruquer de la història haja provat amb tu tots els seus estudiants en pràctiques (de cop, en plena pel·lícula, vaig començar a sentir un formigueig al cap, pessigolles de tota la vida, els seus ditets m’estaven començant a fer trenes).

I aquí va ser quan em vaig girar a la fila del darrere. I mira que no volia. Vaig comptar fins a 10, i després fins a 100, i després fins a 1000, però us confesso que a 1000 no vaig arribar. Em va sortir del cor: “Ja n’hi ha prou, no?” I immediatament: “És una xiqueta, d’acord?”. Sí, és una xiqueta però tu ja fa temps que no ho ets. Això és el que li hagués contestat, però vaig preferir tornar a dirigir la meua mirada a la gran pantalla, bàsicament per no convertir la sala en el plató de Sálvame i perquè el preu de l’entrada tampoc s’ho mereixia. De veritat que la millor opció per defensar-te és carregar-li totes les culpes a la teua filla?

No sóc pare però aquest, des del meu humil punt de vista, és el principal problema de l’educació vigent a la societat actual. On estan els límits? Ens n’hem oblidat de posar-ne? Però atenció! Perquè la velada no acaba aquí! No m’hagués imaginat per res del món que finalment Port Aventura s’instal·laria a les Terres de l’Ebre. És una d’aquelles reivindicacions històriques de territori que injustament mai s’ha complit, però allà, als Cinemes d’Amposta, el vam tenir més a prop que mai.

La petita Amalia (m’estic inventant el nom, és que si no queda molt fred) va dedicar-se a recollir tots els pots de crispetes buits (això és real, ara no m’invento res) per més tard escalar fins al cim de l’escalinata i començar a fer descens de cartró olímpic, un rere l’altre fins que va superar la dotzena de recipients i sí, o no, sons pares no van moure ni una pestanya… En tot cas, porto uns quants dies exterioritzant aquesta ràbia i enmig d’una exposició acalorada del problema, una amiga m’ha explicat que hi ha sessions única i exclusivament per a nens, per tant des d’aquí: informar-se és important. Però més enllà d’això, visca el sentit comú!

Tots sabem que Wonder no és cinta per a una família amb nens de 2 anys. Que amb això no vull que ningú deixe d’anar a veure-la, ja que la història i Julia Roberts estan espectaculars. Però ja m’enteneu... Aprofitant l’avinentesa, us recomano Coco també, la nova obra mestra de Pixar. Ah i tornant al tema... Potser tenim una exitosa línia de negoci davant nostre i no en som conscients: servei de llar d’infants als cinemes del nostre país. Vinga va! Algú s’anima?