El 9 de juny de 1976, després d’haver atacat amb morters i un escamot de guerrillers el Palau Presidencial a Nouakchott queia abatut per les tropes mauritanes, amb la col·laboració militar francesa, El Uali Mustafa Sayed, president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), un dels fundadors i líder del Front Popular d'Alliberament de Saguia El Hamra i Río de Oro (Front Polisario per les seves sigles en castellà), creat el 10 de maig de 1973 amb l’objectiu de lluitar contra el colonialisme espanyol i per la independència del Sàhara Occidental. Era tot just el començament d’una guerra que duraria fins al 1991, ja sense Mauritània, que el 1978 renunciaria a les seves pretensions sobre l’excolònia espanyola. A l’origen del conflicte, una descolonització mal resolta i les ambicions territorials de Rabat.
En efecte, per a Nacions Unides el Sàhara Occidental era un territori pendent de descolonització i Madrid, en contra del Marroc i de Mauritània que reclamaven la sobirania sobre el territori, s’havia compromès a fer un referèndum d’autodeterminació. Igualment, l’informe del 15 d’octubre de 1975 de la Comissió de Nacions Unides que havia visitat la colònia el maig de 1975 i la sentència que va emetre el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia el 16 d'octubre de 1975, recomanaven la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El primer constata l'àmplia acceptació del Front Polisario, a qui la població considerava com l'únic i legítim representant del poble sahrauí, en detriment del partit neocolonial impulsat per la metròpoli, el PUNS (Partit de la Unitat Nacional Sahrauí) i el rebuig dels sahrauís a integrar-se al Marroc i Mauritània. La segona, reconeix que el territori no era “res o terra nullius” (terra de ningú) abans de la colonització i que algunes tribus (no totes) mantenien determinats llaços jurídics de submissió amb el sultà del Marroc i amb el conjunt maurità, però, conclou que d’aquestes relacions no es poden desprendre drets de sobirania del Marroc i Mauritània i aconsellava fer un referèndum d'autodeterminació. La complexitat de l’espai saharià, que comprèn l’excolònia espanyola, l’est d’Algèria, el sud del Marroc, gairebé tot Mauritània i el nord-est del Mali, de la que es fa ressò, en termes jurídics i històrics, el dictamen de La Haia n’és representativa la vida del xeij Maa-el-Ainin (prop de Bamako, 1831 – Tiznit, 1910), que va bastir la primera mesquita del desert a Smara, col·laborà amb el soldà del Marroc, però alhora va pretendre coronar-se soldà, i lluita contra el colonialisme francès. El seu fill, Ahmed al-Hiba va ocupar Marràqueix el 1912 i s’autoanomenà soldà fins que fou expulsat pels francesos.
El rei del Marroc, Hassan II, va saber aprofitar molt bé els moments d’incertesa que provocava la fi biològica del dictador per precipitar una decisió favorable als seus interessos. Aquest era l’objectiu de la Marxa Verda. El 6 de novembre de 1975, 350.000 civils marroquins penetraven 10 quilòmetres en el Sàhara Occidental per reivindicar la marroquinat de la colònia espanyola i, al mateix temps, es mobilitzava el lobby promarroquí del franquisme i, poc després, el 14 de novembre, se signava l’Acord Tripartit de Madrid pel qual el govern espanyol traslladava l’administració, que no la sobirania que seguia corresponent al poble sahrauí, del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, tot i que l’exèrcit marroquí ja feia uns dies que ocupava i s’enfrontava amb el Front Polisario al nord-est del territori. Havia començat la guerra i les promeses fetes pel futur rei Juan Carlos I al casino d’oficials d’Al Aaiun el 2 de novembre se les enduia el vent: "Espanya complirà els seus compromisos i intentarà mantenir la pau (...) Desitgem protegir també els legítims drets de la població civil sahrauí, ja que la nostra missió al món i la nostra història així ens ho exigeixen". Finalment, el 28 de febrer de 1976, els darrers soldats espanyols abandonaven la colònia i milers de sahrauís es dirigien cap als camps de refugiats de Tinduf a Algèria perseguits, metrallats i bombardejats per l’exèrcit marroquí.
Després de setze anys de guerra, el 1991 s’arriba a un alto el foc i al Pla de Pau de Nacions Unides que preveu la identificació dels possibles votants i la realització d’un cens, que durà a terme la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació. El juliol de 1999 la MINURSO fa públic un cens de 84.251 votants, la meitat aproximadament residents al 80% del territori ocupat pel Marroc, que comprèn totes les localitats importants (Al-Aaiun, Dakhla, Smara), i una altra meitat al 20% restant i als campaments de refugiats. Rabat el rebutja i presenta desenes de milers de recursos de persones que diuen que són sahrauís i no estan en el cens. Queda clar que la solució no és tècnica (les identificacions, que prenien com a base el cens espanyol de 1974, havien estat fetes de manera rigorosa), sinó política: si s’accepta el cens de la MINURSO guanyarà la independència, si s’accepten les al·legacions del Marroc ho farà l’annexió al regne alauita. El conflicte entra en una fase de congelació i l’status quo afavoreix a Rabat que hi aboca població, recursos i material militar (drons turcs i israelians i, més tard, marroquins).
El 13 de novembre de 2020 es trenca l’alto el foc després que l’exèrcit marroquí entrés a la zona desmilitaritzada de Guerguerat, al sud del territori a tocar de la frontera amb Mauritània, per dissoldre una manifestació pacífica de sahrauís i es produís un intercanvi de trets amb membres del Front Polisario. L’estancament del conflicte es trencava també quan a finals del primer mandat presidencial de Donald Trump la signatura dels Acords d’Abraham derivava amb un quid pro quo, Marroc reconeixia l’Estat d’Israel i aquest la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. Poc després, l’abril del 2021, el descobriment de l’ingrés sota una identitat falsa del Secretari General del Front Polisario Brahim Gali a l’Hospital San Pedro de Logronyo per tractar-se de la Covid-19 provoca una crisi en les relacions amb el Marroc. I, de manera sorprenent, el març de 2022, probablement sota la pressió dels EUA i de la UE, Espanya fa un gir radical en el seu posicionament respecte al Sàhara Occidental i passa a defensar la proposta marroquina d’autonomia de 2007 com la "base més seriosa, creïble i realista" per a la resolució del conflicte. Abandona, doncs, la posició mantinguda fins llavors d’advocar pel referèndum d’autodeterminació com proposava l’ONU. Una posició que contrasta amb les actituds mantingudes en els casos d’Ucraïna, de Gaza i de la guerra de l’Iran. L’octubre de 2025, Nacions Unides també apostava per la via de l’autonomia marroquina i abandona la solució basada en el referèndum d’autodeterminació. També el grup d’oposició al Front Polisario, el Moviment de Sahrauís per la Pau, format per antics dirigents del Front, dona suport des del 2023 a la via de la negociació política amb el Marroc a partir d’un règim d’autonomia pactat d'acord amb a la proposta de 2007 i similar a la situació d’Euskadi, les Illes Feroe o el Kurdistan iraquià.
L’últim episodi d’aquest llarg conflicte, del que l’Estat espanyol no es pot eximir de responsabilitats i d’incompliments com antiga metròpoli, ha estat la mort en un combat amb drons el passat dia 7 del dirigent sahrauí Lahbib Mohamed Abdelaziz, fill del president de la RASD Mohamed Abdelaziz entre 1982 i 2016, membre del Comitè de Defensa i del Secretariat General del Front Polisario i partidari de continuar la guerra. L’atac coincideix amb el viatge de l’enviat de Nacions Unides per al Sàhara Occidental Staffan de Mistura als campaments de refugiats de Tinduf. I, tanmateix, el Polisario ha manifestat que no abandonarà les negociacions bilaterals amb el Marroc que s’estan duent a terme sota els auspicis de Nacions Unides i impulsades pels EUA per tal de trobar una solució política consensuada al conflicte. Tant de bo, estiguem a les portes de la solució d’un conflicte que ja fa més de mig segle que dura i en què l'única perdedora és la població refugiada als campaments de Tinduf, que segueix reivindicant la seva terra i una vida digna en contra de les pretensions d’annexió del Marroc i la creixent indiferència del govern espanyol i de la comunitat internacional, però, ja se sap que, com va apuntar Bertolt Brecht, són mal temps per a la lírica.