La decisió de la Fiscalia del Tribunal Suprem de mantenir les acusacions de rebel·lió contra els polítics processats i de l'Advocacia de l'Estat de fer-se forta en la de sedició envia un senyal inquietant sobre un panorama polític sensible. Que el front judicial no mostri signes de distensió just quan comencen les delicades negociacions per formar les noves majories de govern a municipis i comunitats autònomes -i al Congrés de cara a la investidura- és una mala notícia per a Pedro Sánchez. Ho és encara més quan coincideix amb el dictamen del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides que exigeix la llibertat immediata d'Oriol Junqueras i dels Jordis.

L'Estat és una maquinària pesant, molt més complexa que un govern i sovint amb uns interessos que depassen els dels partits que dirigeixen l'executiu. Per molt que guanyés una moció de censura contra pronòstic, Pedro Sánchez ha estat fins ara mateix un líder condicionat, al capdavant d'un govern que, d'alguna manera, era "provisional", a qui ha faltat l'element més determinant de l'autoritat: la garantia que controlava els ressorts del poder. Això pot canviar a partir d'ara. El líder socialista té davant una legislatura llarga i no té el seu aprtit en contra. Però ha de culminar la investidura i aclarir amb quines forces vol governar. 

El front judicial obert no li posarà les coses fàcils al president espanyol. La intransigència de la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat, que no han variat ni un mil·límetre les seves acusacions, delata la manca d'empatia del deep state envers la realitat catalana. Alguna cosa no encaixa quan el nou president del Senat, Manuel Cruz, admet en una entrevista que li agradaria una absolució, i l'advocada de l'estat manté la sedició.

Sánchez ha guanyat capital polític en aquest cicle electoral. Ha vençut per una mica més que per punts. Però l'escenari dibuixat per les urnes és lluny de garantir-li un gran marge de maniobra. Podem, el possible soci d'esquerres, està afeblit. Si finalment el Gran Madrid (Ajuntament i Comunitat) resten en mans de la dreta, el que començarà com un fortí per a Pablo Casado i els sectors més immobilistes de l'Estat pot acabar esdevenint un poder paral·lel que neutralitzi les voluntats més reformistes del centre esquerra espanyol. En el pols subtil que té lloc en el cor del poder entre "indulgents" i "intransigents", ja sabem cap a quin costat es decanta el poder judicial.