"Per demanar que no quedi", que deia aquell. Coherent amb l’expressió popular, demano a qui correspongui que ens doni un cop de mà com a poble. Però com diria el poeta Pere Quart: “Ei, si pot ser!”. Em refereixo a certes actituds col·lectives que ens han fet i fan més mal que bé, al llarg de la història. Per exemple, a la facilitat amb què pot canviar-nos l’estat d’ànim i passar de l’eufòria ("això ja està fet!") al desànim nacional ("no ens en sortirem mai").

Caiguda Barcelona, sortia a Londres La deplorable història dels catalans (1714). I la primera novel·la de la Renaixença, d’Antoni Bofarull, era L’orfeneta de Menàrguens o Catalunya agonitzant (1862). Fins i tot, els anys republicans, un període d’esplendor cultural, democràcia avançada i recuperació nacional, van veure aparèixer llibres com Catalunya, poble dissortat i Catalunya, poble decadent. I mentre Rovira i Virgili parlava d’”una pàtria, víctima d’una reiterada dissort històrica”, Salvador Espriu cantava la seva "pobra, bruta, trista, dissortada pàtria". I fa una quinzena d’anys que s’editaven unes interessants memòries titulades Un país tan desgraciat.

Parlo d’una mena de derrotisme emocional, de pessimisme estructural, de catastrofisme permanent. D’una espècie de comportament apocalíptic, obsedit a fixar-se sempre i només en la part buida de l’ampolla i que es complau en la crítica sistemàtica a tot i a tothom, contra el govern, contra l’oposició "nostra" i contra els altres ciutadans, rodolant sovint per la retòrica negativa de qui ja ha perdut la batalla abans de començar-la i s’acomoda a la situació perquè "no ens ho deixaran fer, no ens la donaran mai, la independència, a Madrid no hi estan d’acord", com si en l’accés a la independència nacional un poble hagués de demanar permís per a ser lliure a qui li nega la llibertat.

Sovintegen els discursos antipolítics, titllant la societat civil d’acomodada, en un país on tot està sempre malament i en el qual tothom, excepte qui critica, incompleix els seus deures patriòtics. Apareixen discursos amanits amb una conyeta fàcil i autosuficient, en els quals, del sofà estant, es critica els qui volen llençar la pedra més lluny. Es tracta, segurament, d’un discurs que deixa al descobert la mateixa condició de derrotat, d’algú que es veu personalment incapaç de redreçar una realitat de fracàs que ja assumeix com del tot irreversible i a qui costa reconèixer victòries concretes d’altri.

Aquesta pràctica de l’autoflagel·lació cívica, mostra ingent de masoquisme nacional, té una capacitat d’autodestrucció enorme. Es basa en el discurs del país-víctima, de la queixa, el desamor, l’enemic exterior culpable de totes les malvestats. Un país presentat així, però, no crea adeptes sinó vençuts, no atreu perquè no genera elements de seducció, ni emocional, ni pràctica. No porta enlloc més que a la frustració i al desànim, perquè, a més de no proposar alternatives, desqualifica les que puguin existir, potencia un estat d’ànim desmobilitzador i no assumeix mai responsabilitats perquè les traspassa als altres.

Com a nació, però, devem ser tot un miracle, perquè si fóssim com hi ha qui sosté, ningú no voldria ser d’una pàtria tan vulnerable i fràgil, d’un país tan inconsistent que fa dècades que agonitza, però mai no s’acaba de morir, sempre a la defensiva. N’hi ha que troben un cert plaer i tot en aquestes pràctiques d’autolesió nacional, de manera que, quan siguem independents, tindran un veritable disgust. Semblen més interessats a mantenir el conflicte que a resoldre’l. Fa anys, un nom important d’aquest país, em va confessar: "No ens convé que ens tornin els papers de Salamanca. A Catalunya sempre li convé mantenir ferides obertes".

Feliçment, però, sempre hi ha hagut, fins i tot en les hores més adverses, qui ha estat capaç d’imaginar-se dies gloriosos i ha treballat per a fer-los possibles. Molts catalans eren franquistes, van enriquir-se amb la dictadura i van renunciar a la llengua, mentre d’altres van combatre’l i no poques persones d’orígens geogràfics diversos van sumar-se al país i a la seva causa justa de llibertat, benestar i cultura. És aquest el país triomfant de l’1 i el 3 d’octubre, el que alçava llaços grocs, es manifestava omplint carrers i avingudes, com mai no ho havia fet ningú a Europa des del final de la II Guerra Mundial, el país que vol ser independent i vota per aconseguir-ho.

Per això, cal deixar enrere el masoquisme nacional tant com l’independentisme retòric sense horitzó, per tal de renovar la il·lusió col·lectiva per un objectiu clar i creïble, atractiu per a la majoria social. Un propòsit compartit que ens retorni l’autoestima com a poble, la mobilització massiva, permanent i joiosa, la unitat d’acció nacional, respectant els diferents models de societat de cada sigla, conscients que, sense estat propi, no hi haurà cap model realment aplicable en una nació dependent, perquè sempre seran les institucions d’un altre estat les que ens diran què podem fer o no.

Sense tancar els ulls als nostres nombrosos dèficits ens cal un discurs en positiu, una proposta constructiva, un horitzó il·lusionant, una cultura política estimulant, una actitud nacional desacomplexada lluny de la renúncia i la dimissió, el sectarisme de sigles i la tàctica de vol gallinaci. Perquè el país s’ho val i es mereix tota una altra cosa.