D’abans de tot açò, d’aquest col·lapse, d’aquesta pesantor, només els records de dos fets que ara considere del tot transcendentals, em distreuen de la por i de la desesperança. Hi pense sovint, sobretot els dies en els quals la casa se’m cau al damunt, quan em ronden els mals pensaments. Un d’aquest fets que tant em colpeix és el meu viatge d’uns pocs dies a Nàpols, a principis de febrer. Vaig anar amb el meu amic Amadeu, un enamorat de la ciutat que, després de molts i molts anys, tornava sobre les seues pròpies passes d’antic becari en la Universitat Federico II.

Vam arribar un matí gris i humit i, de seguida, ens vam deixar posseir per la bellesa decadent de les places i els carrers de la ciutat... Piazza Sant Domenico Maggiore, Piazzeta Nilo, Via Benedetto Croce, Via dei Tribunali, Via Santa Chiara, Sapienza, Duomo, Santa Maria di Constatinopoli, Toledo, Dante, Bellini, Piazza del Gesú, Plebiscito... Nàpols immensa, intensa, inesgotable, esgotadora... mercats, soroll, brutícia, esglésies mig enrunades, palaus, la mar, les illes de Procida, Capri i Ischia retallades en el fons del golf, el Castel Nuovo i el Castel dell’Ovo, el sexe secretíssim del Vesubi, una matalàs estripat en una cantonada, els fantasmes del Magnànim, els nostres fantasmes, les llums i les ombres de Caravaggio...

Gent, molta gent, tots els carrers i els carrerons plens com un ou.... Nàpols, la darrera reserva de vida mediterrània... "En els pocs dies que fa que visc a Nàpols", va escriure un dia Josep Piera, "el que més m’ha colpit és la humana vitalitat que enfolleix els carrers. Nàpols, per allà on vaig, sembla un mercat inabastable i sorprenent durant el dia, silenciós i abandonat de nit (...) Nàpols sembla un immens formiguer motoritzat que al capvespre es clou al cau. Si el dia em captiva, la nit em fa por". Quina descripció més ajustada la de Piera que escrivia això mentre es mostrava convençut de viure un temps, “on el malson més absurd es pot fer real en un instant”. Piera sempre té raó. També quan parla d’aquesta ciutat impossible. O quan parla simplement de la vida amb descaradura i sinceritat... “la felicitat, ací i arreu, com l’amor, són creacions del somni, invents de paraules, il·lusions de desig, uns ulls que et miren un instant..., i se’n van lluny”, escriu.

Amadeu em va descobrir els secrets més preuats d’aquell laberint: el túmul de Virgili a Piedigrotta, els vicoli més misteriosos, els mercats més orientals, tots els racons on la memòria nia per sempre més amb l’armadura resplendent de la joventut, sucosa com la carn d’una bresquilla madura, nerviosa, traïdora.

Va ser en aquella ciutat que em reté on vaig fotografiar uns peculiars amants de Magritte amb ulleres de bus i un Dant amb ulleres de bus i un angelot barroc amb ulleres de bus i un Verdi amb ulleres de bus i mil vegades Maradona en un altaret i, també, els culs i els malucs d’unes Partènopes grosses i incitants, un punt putanes, obscenament felices. A Nàpols vaig perdonar-me quasi tot el passat i vaig pensar el futur com una guspira a penes de foc perduda en la immensitat d’un nit tancada. Molt em vaig doldre d’abandonar-la qui sap si per sempre més.

L’altre record que ara voldria servar per damunt de tot i contra tot és d’un dinar amb els meus i amb l’amic Enric i l’amiga Maite i els seus adorables fills Marc i Roser al casinet del Forn de Carrascosa. Feia més de vint anys que no trepitjava aquell indret perdut en un llogaret a un tir de pedra de la serra de la Murta, envoltat de camps de tarongers, palmeres, masos imponents a hores d’ara convertits en pura memòria d’un temps passat millor. De jove alguns dissabtes al migdia ens aplegàvem una bona colla de roders i desenfeinats  en aquella local per beure i menjar fins a caure de tos.

Vam passar un bon migdia plegats. Després encara vam tenir temps de visitar en Alzira a l’amic Lluís, un antic llibreter, activista cultural i agitador polític per a qui sembla que no li passen els anys. El conec de tota la vida. Vaig treballar en la seua llibreria al meu poble sent un adolescent barbamec i somiatruites quan encara érem capaços d’imaginar un país d’ànima hel·lènica, quan pagàvem en pessetes i les novetats editorials ens les portaven  déus menors.

Hi pense sovint aquests dies inquietants de profecia terrible que s’acompleix. Els bons records s’han convertit inevitablement en temples on meditar sobre el comiat o el rencontre incert. Per cert, de tot fa ja una eternitat, vull dir des que ens vam amagar covardament de la plaga. Ves quin puto remei per intentar salvar el coll... Estic cansat, estem cansats, exhaustes... Per les nits, insomne, pense també en tot el que possiblement ja no podrà ser. Pense, sovint, Nàpols. Pense aquell dinar i pense la Murta blava, excitada, a punt de l’orgasme,per causa del joc entremaliat de la llum de la vesprada. A les nits, insomne, rellegesc els vells manuscrits, les poesies oblidades i els seus paisatges... València del Carme i de la Seu, carrer de la Pau, carrer Sant Vicent, Plaça de la Verge... A les nits, insomne, m’agradaria veure créixer els gira-sols al menjador.