La cimera europea de la presidència espanyola celebrada a Granada no va poder incloure la gran aposta de Pedro Sánchez en la Declaració final del 6 d’octubre el Pacte Europeu sobre Migració tot i la seva limitada incidència. El Pacte consta de tres blocs o nivells. En el primer, proposa enfortir les relacions amb països tercers per tal d’implicar-los en les polítiques migratòries europees -sense embuts perquè facin de policies en origen. El segon proposa impermeabilitzar millor les fronteres i retardar el temps de detenció a les fronteres i d’espera per obtenir l’asil. El migrant es trobaria així per temps indefinit en terra de ningú, sense estar sotmès a cap jurisdicció i, per tant, sense drets. És el retorn al model de l’Europa fortalesa que ja feia fortuna a la dècada dels noranta del segle passat. El tercer bloc és el que ha derivat en la poma de la discòrdia, ja que és un intent de distribuir més equitativament entre els països el nombre d’immigrants i refugiats que arriben al continent i fins i tot, preveu penalitzar amb multes de 20.000 euros per cada migrant que un país refusi després d’haver-se acordat el repartiment.

És aquí on va sorgir el veto de Polònia i Hongria i la por al populisme i l’extrema dreta va sobrevolar la cimera. El primer ministre polonès Mateusz Morawiecki va ser molt explícit i argumentava raons de seguretat per oposar-s’hi: "Polònia rebutja fermament el pla per acollir immigrants il·legals, que moltes vegades provoquen inseguretat en els nostres carrers. Defensarem els polonesos". Un discurs clàssic de l’extrema dreta xenòfoba que vincula immigració i refugiats amb delinqüència. La proximitat de les eleccions legislatives a Polònia, que s’han de celebrar a mitjans d'aquest mes, són un al·licient per manifestar discursos d’aquesta mena, populistes i escorats cap a l’extrema dreta. El dirigent polonès Viktor Orbán, més barroer, es manifestava amb un exabrupte en considerar que obligar Hongria a acceptar el Pacte Europeu sobre Migració equivalia a una violació: "Hongria i Polònia estem sent violades. Si et violen legalment obligant-te a acceptar alguna cosa que no vols, com aconseguiràs un compromís? És impossible".

Paral·lelament, diferents països de l'Europa central, Àustria, Alemanya i la República Txeca donaven instruccions per reforçar els controls a les seves fronteres per tal d’impedir que sol·licitants d'asil arribin als seus territoris. I, a instàncies dels primers ministres del Regne Unit, Rishi Sunak, i d’Itàlia, Giorgia Meloni, prèviament a la cimera es va reunir la Comunitat Política Europea, aquella iniciativa d’Emmanuel Macron per visualitzar la unitat continental enfront de l’agressió de Vladímir Putin a Ucraïna, per discutir fórmules per coordinar, reforçar i fer més efectiu el control de fronteres i es va arribar a discutir la possibilitat d’establir patrulles marines, al marge de Frontex, l’Agència de gestió de fronteres de la UE, per impedir l’arribada a les costes europees dels vaixells i les pasteres que transporten immigrants i refugiats. Entre unes coses i altres, la legalitat saltava pels aires.

Com el 2015 amb l’allau de refugiats provocada per la guerra de Síria, la UE està responent amb els mateixos temors quan l’arribada de nous immigrants, sobretot subsaharians a través dels ports que controlen les màfies a Líbia i cada cop més a Tunísia, està aproximant-se als nivells previs a la pandèmia. I, de nou, com s’acaba de veure, es prenen mesures de més que dubtosa legalitat: externalitzar la gestió de la immigració amb el pagament a països tercers perquè no facilitin la sortida dels migrants des de les seves costes i els retinguin indefinidament, sovint en condicions inhumanes, per tal d’impedir que arribin a les costes europees. Primer fou l’acord amb Turquia del 18 de març de 2016, l’any següent els tractés molt més boirosos amb les diferents faccions i els dos governs que es disputen el poder a Líbia i ara, ja es parla d’arribar a acords amb Tunísia, Egipte i Nigèria.

Però el cost humà d’aquestes polítiques insensibles, que no consideren les miserables condicions de vida que pateixen els migrants en els països des d’on esperen embarcar cap a Europa, és molt elevat, segons l’organització Missing Migrants Project, que aplega 174 estats membres i 8 d’observadors i té l’aval de Nacions Unides. Així, des del 2014 fins al 2 d’octubre d’enguany la Mediterrània s’ha cobrat la vida o han desaparegut en les seves aigües 28.133 persones: 22.368 al Mediterrani central, 3.462 al Mediterrani occidental i 2.303 al Mediterrani oriental, als quals caldria afegir encara els 3.510 africans que van perdre la vida en salpar des de les costes de l’Àfrica Occidental amb la intenció d’arribar a les Illes Canàries o les 6.048 persones que la van perdre travessant el desert del Sàhara Occidental intentant arribar a la costa per poder embarcar-se. L’evolució dels migrants morts al Mediterrani no avala en absolut que l’externalització de la gestió de les migracions sigui una solució no vàlida, ni humanitària ni eficient: 2014, 3.289; 2015, 4.055; 2.016 (acord amb Turquia), 5.136; 2017 (entesa amb Líbia), 3.139; 2018, 2.337; 2019, 1.885; 2020 (confinament per la pandèmia), 1.449; 2021, 2.048; 2022, 2.411; 2023 (fins al 2 d’octubre), 2.384.

A l’altra banda de l’Atlàntic, les coses tampoc pinten millor pels emigrants procedents de l’Amèrica Llatina i de Centreamèrica que, després de jugar-se la vida fent a peu un dels trajectes més perillosos del món, plagat de màfies, de les maras i dels narcotraficants que no dubten a robar-los el poc que tenen, violar les dones i assassinar-los o bé pujant a la Bèstia, una línia de tren de mercaderies que travessà Mèxic de sud a nord, la qual cosa sovint es tradueix en atropellaments, amputacions, mort, arriben a la frontera dels Estats Units que roman tancada i per un mur i per unes forces policials que barren el pas a tots aquells que no disposen dels papers per accedir al somni americà.

Sens dubte, Joe Biden ha provocat una profunda decepció, tal com va declarar el president mexicà Andrés Manuel López Obrador, quan va anunciar que es veia obligat a reprendre la construcció del mur a la frontera de Texas, per on han entrat uns 245.000 immigrants sense la documentació pertinent enguany, perquè aquest era un pressupost federal ja aprovat durant el mandat de Donald Trump i, per tant, sense marxa enrere. És greu perquè el mateix Biden durant la campanya electoral del 2020 va qualificar que la construcció del mur era una aberració i un dispendi sense sentit i va prometre no construir ni un metro més. També en aquest cas, les xifres són terrorífiques i 8.298 han perdut la vida des del 2014 en intentar travessar la frontera, en una sèrie ascendent que no deixa dubtes de com s’ha agreujat la situació en els darrers anys: 2014, 493; 2015, 627; 2016, 746; 2017, 678; 2018, 596; 2019, 865; 2020, 798; 2021, 1.316; 2022, 1.457; 2023, 824 fins a principis d’octubre.

En conclusió, l’emigració i l’increment incessant del nombre de desplaçats, peticions d’asil, asilats i refugiats no ha cessat d’augmentar des de principis de segle. Les causes són prou conegudes, la gent fuig de la fam, de la misèria, de les malalties endèmiques, de la violència i de la guerra, sobretot de la violència i de la guerra, dels règims totalitaris, de l’opressió i de la manca de llibertats i, progressivament, dels efectes del canvi climàtic (migracions climàtiques) i a la recerca d’un futur millor pels seus fills. I donar-los acollida és un repte que ens ateny a tots, perquè enlloc està escrit que la terra i els països són propietat només d’uns amb exclusió dels altres, sobretot quan la vida es torna impossible en determinats llocs.