Remenant papers he trobat un escrit, llunyà en el temps, que no puc estar-me d’utilitzar-lo per denunciar l’actitud acovardida, acomplexada, que sovint patim els catalans i que cal que ens la traiem de sobre. El transcric:
 
“No va néixer a Salamanca, ni a Valladolid ni tan sols a Madrid. De fet, el meu amic havia nascut a Sant Andreu de Llavaneres. I li era indiferent el ser andreuenc o basc o andalús o extremeny, el que era important per ell és que se li notava l’accent, accent d’andreuenc, maresmenc. I com que volia entrar a l’escola diplomàtica a Madrid el xicot estava realment preocupat.

Com a qualsevol que tingui alguna preocupació li van arribar més consells dels que necessitava. Els seus amics, menys exigents en l’assumpte de la parla, li van suggerir, i segurament tenien raó, que no tenia res d’humiliant que al parlar es descobrís que on va néixer a Màlaga, a Girona o a Donosti; ni que la seva mare fos extremenya, o mallorquina o gallega. Li van argumentar que si això passava a Espanya, el mateix succeïa a França amb els francesos, a la Gran Bretanya amb els britànics i encara més, molt més, amb els xinesos a Xina.

Però el meu amic que sense ser baturro era força tossut, no va canviar de pensament, la carrera diplomàtica era el seu somni irrenunciable. I així va començar una feixuga tasca per polir la seva parla. Quan jo el vaig conèixer estava en el moment àlgid de la seva empresa lingüística, i em va xocar el vehement esforç que hi esmerçava i, companys de facultat que érem, vaig fer meva la seva dèria pensant en el futur que, tot sigui dit, no passava per entrar a l’escola diplomàtica encara que m’hagués agradat, i tant que m’hagués agradat! I vaig començar a corregir la meva dicció. Ara, que ja he acabat l’experiment, també em veig amb cor d’aconsellar-los per si algun dia decideixen treure’s l’accent, sigui quin sigui l’accent, si és que en tenen, és clar.

Jo no sé si tenia raó el meu amic o els qui argumentaven que no hi havia cap raó per renunciar a la parla que Déu o l’atzar ens va donar. Ni tan sols sé si és correcte ni de bona educació que qui va néixer a Càceres parli l’espanyol amb deix extremeny (o qui va néixer a Besalú parli el català amb accent garrotxí, tant se val). Aquí que cadascú es quedi amb la seva opinió i segueixi sent rei de casa seva.

Jo el que sí els explicaré és el que em va succeir a mi. I per això em permeto aconsellar-los de bell antuvi: es treuen l’accent, el que sigui, si volen, però pensin-s’ho dues vegades abans de fer-ho. Ja portava més de tres mesos corregint-me quan vaig conèixer una noia que ja fa anys, molts anys, he perdut de vista. Ella parlava castellà, era cosa del temps. Seria en aquella ocasió la quarta o cinquena vegada que l’acompanyava quan ella sortia del treball Diagonal avall des de prop del palau de Pedralbes. Vam parlar de les nostres coses com cada dia. Qui si aquest any acabava la carrera, que si a ella no li agradaven els toros, que si a mi tampoc, jo preferia el futbol, o el tennis, futeses...

Quan de cop i volta em va preguntar, en castellà, és clar, era cosa del temps:
–Tu ets aragonès oi?
Em vaig quedar de pasta de moniato. Mai vaig saber on havia nascut ella, però sí que tenia molt clar que jo era català. A més a més, feia tres mesos, tres, que m’afanava amb desfici en treure’m l’accent. Ben mirat alguna cosa havia aconseguit: ja no se’m notava accent català, cosa bona per aquella carrera diplomàtica que sabia que mai no cursaria, i d’aquí a semblar nascut a Salamanca –creia, babau que sóc- tan sols hi havia un pas.

Però, tan bon punt vaig haver reflexionat el que havia dit la meva amiga tota la meva satisfacció es desféu com un glaçó posat al forn precalentat a 180º. Era cert, m’havia tret el deix de català, però quan li vaig dir que no, que no era aragonès, que havia nascut a Barcelona, la noia no s’ho va voler creure.
–No Daniel, a mi no me la fots. Tu ets aragonès.
–Que et dic que no, t’ho asseguro, que sóc de Barcelona. Amb què em surts ara! Ah! Escolta, i per què creus que sóc aragonès?
–Perquè se’t nota per l’accent, maco!”
 
Fins aquí la ficció. Tres segles de menyspreu espanyol envers els catalans i el català, tres segles d’atacs sistemàtics a la nostra idiosincràsia, tres segles de desmemòria programada i de manipulació de la nostra història, tres segles imposant la seva falsa superioritat, creen sentiments d’inferioritat, de submissió i acomplexen, com també els va passar als catalans del Nord. I porten a fer el ridícul com el Daniel de la ficció.

No hi ha cap raó perquè un català camini acomplexat per la vida. Ni tampoc el contrari. I per tant no es pot acceptar. Hem de tenir molt clar que faci el que faci la absurda prepotència castellana, no es pot pretendre que un anglès parli l’espanyol com si fos un espanyol, no es pot pretendre que un francès parli l’espanyol com si fos un espanyol, no es pot pretendre que un català parli l’espanyol com si fos un espanyol. Repeteixo: Ni es pot acceptar.