No hem arribat fins aquí perquè ara que som al trajecte final ens entrabanquem amb els nostres propis genolls. Els dos milions de ciutadans, que venint d’ arreu, hem militat al partit del sí, no estem disposats a renunciar a unes eleccions que han de ser referendàries. L’ interès dels partits, la supèrbia, les motxilles plenes del passat que tots arrosseguem i la desconfiança que llur contingut genera estan dominant l’ estratègia final. I el país no s’ho pot permetre.

Si el mirem sense careta de partit, veiem que la situació financera de Catalunya amb els recursos propis manllevats és insostenible per oferir als ciutadans els serveis que un país just ha de garantir. La situació política amb les lleis catalanes portades al Tribunal Constitucional; i el president de la Generalitat, la vicepresidenta i la consellera d’Ensenyament querellats, no permet continuar amb la Catalunya de les quatre províncies espanyoles.

Per sortir d’aquesta greu situació, ha d’ aver-hi eleccions el més aviat possible i per això ha d’haver-hi acords polítics intel·ligents i generosos. La llista transversal i unitària seria la millor perquè la pròpia transversalitat inclouria el ventall esquerra-dreta i ens podríem estalviar el debat que ara tenim i que em sembla no toca. I perquè seria d’ un impacte polític i social sense parió. No hi haurà però, llista transversal, sinó que sembla que hi hauran tres llistes. La desconfiança i els partits guanyen.

Malgrat tot, el país encara no ha perdut. Encara podem fer els acords per decidir que en fem de la majoria absoluta del “sí” al Parlament de Catalunya. Doncs allò coherent amb el “sí”, és la declaració d’ independència i el trencament amb l’Estat espanyol, també el més aviat possible. I cal arribar als acords per gestionar la transició nacional. Amb coratge. I la comunitat internacional que s’ ho miri. Que vegi com Espanya no paga el deute sense l’ajuda de Catalunya. Perquè els diners de Catalunya són per els seus ciutadans i els estats europeus, cada cop menys socials, tindran un problema. Perquè l’ assumpte intern espanyol ja serà extern d’una vegada. Perquè encara que els primers mesos siguin difícils (i potser no tant, perquè hi poden haver ajuts pactats prèviament), no hi ha res que generi més il·lusió que poder trencar amb un estat que ens domina i anorrea com a poble i generar un estat nou, fet a la mida del què decidim els ciutadans. I que s’ ho miri Europa i el mon.