Enguany s’ha de parlar de Paco Candel. El centenari del seu naixement podria ser-ne l’excusa, però a ningú se li escapa, agafant l’agenda política d’avui, que el llegat intel·lectual de Candel, ara mateix, té més sentit que mai.

Alguns podran dir que parlar ara de Els altres catalans, cinquanta anys després, i recuperar la figura i pensament de l'autor, és un anacronisme; que la societat catalana actual no té res a veure amb la que ell va viure i descriure i que el tipus d’immigració és molt més diversa, complexa i plural. I és cert. Però tan cert com això és el fet que tampoc tenim motius per rebutjar l’actitud positiva que proposava Candel i que els fets constaten que va suposar un èxit d’integració i d’aplicació de l’ascensor social.

Diuen que, quan Candel va escriure Els altres catalans per encàrrec de Max Cahner i Josep Benet, el títol que li va suggerir l’editorial era Nosaltres, els immigrants, emulant el llibre de Joan Fuster Nosaltres, els valencians que va tenir tan bona acollida. Candel va rebutjar titular la seva obra d’aquesta manera i va suggerir el títol que coneixem, fet que denota un canvi substancial en l’aproximació de la temàtica.

Parèntesi: Lluny queden aquelles èpoques en què s’incidia a través d’obres literàries, de reflexions madurades, matisades i argumentades! Ara tot això va més a cop de xarxes. Tanco el parèntesi.

Les obres de Candel volien evidenciar el canvi de la realitat social que s’estava produint a Catalunya els anys seixanta. Fer emergir veritats, potser, incòmodes i ignorades per bona part del país. I, sobretot, adoptar un capteniment davant de tot això que interpel·lava a tothom: tant als catalans autòctons -allò que abans se’n deia, de tota la vida- com als nouvinguts. D’allà neix la idea “d’un sol poble” que ara, des d’alguns racons de l’arc polític, es qüestiona. Reducció de les desigualtats, cohesió social, prosperitat i integració a la terra d’acollida sense renunciar a les pròpies arrels. Tan simple i tan complex alhora.

I és que, efectivament, no devia ser senzill tractar aquestes qüestions en un context històric del final de la dictadura, quan s’estaven conformant els corrents polítics que, poc després, liderarien la transició democràtica amb un gruix espès d’incerteses. El catalanisme central hauria pogut optar per tesis polítiques amb un fort component identitari i excloent. No va ser així i Candel hi va jugar un paper important. 

Malgrat que el 1977 va ser escollit senador i, posteriorment, regidor independent de l'Hospitalet de Llobregat pel PSUC, Candel no era un polític. Era, sobretot, un divulgador de realitats socials a través dels seus articles i llibres que generaven un impacte a la societat on ell vivia.

Veient els vendavals que recorren Europa i el món, és quan les mirades positives i constructives que va plasmar Paco Candel -i que va adoptar la immensa majoria de la societat catalana-, les hem de posar en valor. Perquè, amb tots els peròs, ha funcionat.

Els altres catalans d’avui són diferents dels que va descriure Candel, però els reptes, les esperances i les actituds, haurien de perviure.