Adam i Eva ja van voler fer el corredor mediterrani per fecundar Europa de pomes. Ells són els pares de la indústria agroalimentària, però van xocar amb un problema: la serp. Espanya que, com tothom sap, és una nació que té 5.789 milions d'anys, va dir que no amb la seva llengua del gènesi rèptil. Que ni corredor, ni pomes, ni arbres, ni res. Ha generat més mitologia el corredor mediterrani inexistent que Adam i Eva.
No cal perdre un segon sobre el corredor mediterrani. Qualsevol animal, vegetal, o ésser de sidral amb mig dit de front sap que fa milions d'anys que hauria d'estar fet. Per real, racional, natural, veritable, necessari, beneficiós, sòlid, esperançador... (s'explica en aquesta entrevista a Josep Vicent Boira). Tot el contrari que la mentalitat de serp bíblica de l'estat espanyol. On rau el pollastre vegetal? Ens l'explica el senyor Fernando Valera. Valencià nascut a Madroñera (Cáceres). Fundador amb el català Marcel·lí Domingo del Partit Republicà Radical. Diputat per València el 1931 republicà. Ajuda a redactar la Constitució. Director General d'Agricultura amb el Govern Azaña. I també les deixa anar. Enmig d'un míting a Alzira. Ribera del Xúquer. Feu del socialisme valencià. Capital de l'or valencià: la taronja. Aquí treu el radicalisme del sentit comú: "de Cataluña recibimos nostros el fuero y el idioma... Y los intereses agrícolas de Cataluña y Valencia son los mismos". Què vol dir amb això? Tallem la taronja, o la poma, per la meitat?
El ganivet l'agafa, aquells anys, l'economista català, però valencianitzat, Romà Perpinyà. Talla i hi ha dos mapes de la península. Una zona interior amb vint-i-sis províncies castellanes, més Logronyo, Navarra, Aragó i les províncies de Sevilla, Còrdova i Jaén. I la perifèria: vint-i-una províncies, amb Galícia, Astúries, Santander, el País Basc, Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Almeria, Granada, Màlaga, Cadis i Huelva. Tot és diferent: població, densitat, riquesa, capacitat de consum, estructura urbana, agricultura, producció, indústria, transports... No cal dir cap a quina part es decanta la balança, oi?
Però anem al que interessa. Anem al microscopi. Perquè Perpinyà per això es va passar tant temps estudiant. De la seva Reus natal a Deusto, a llicenciar-se en econòmiques. I després Frankfurt, Berlín, Kíev. És un català fred, matemàtic, precís, europeu. L'home que munta el primer servei d'estudis econòmics d'Espanya. Col·laborador d'en Francesc Cambó, que es rendia davant les seves anàlisis internacionals, nacionals, locals, de butxaca. L'home que s'estableix a València el 1930 i dirigeix el Centre d'Estudis Econòmics Valencians. Veu el futur. El demà, que és avui, és l'exportació. El present és Europa. Catalunya i València (el Mediterrani és Europa). Blaus. Verds. Colors. Ors. Mirem dues mirades.
Per ell la zona mediterrània (entenent-la des de Girona a Màlaga) produeix exclusivament productes per exportar: arròs, patates, hortalisses i... fruita. Doncs aquesta línia de tiralínies geogràfica i agrícola suposa el 1932 el 75% de les exportacions espanyoles. Però és que l'obsessió de Perpinyà va més enllà i va veure la llum assenyalant i relacionant els interessos econòmics comuns de València i Catalunya. Aquest desig d'Europa, aquesta realitat de dues nacions que ja el 1910 representaven el 38% de totes les exportacions d'Espanya. I pujant (el 1950 el 51%). I clar, hi ha un tema comú: l'or. Or àcid per uns (la taronja del País Valencià), or dolç pels altres (pomes, peres, préssecs... de Catalunya). Suc generós per a tots. Espremem.
La diagnosi daurada de Perpinyà és clara: Crear un mercat central de fruites i verdures a Barcelona per treure'n suc mútuament catalans i valencians. Així... "La creación de un Mercado Central de frutas y verduras con la intención de centralizar la venta de productos agrícolas de otras regiones y al propio tiempo con el deseo de que ese mercado se convierta en una gran Lonja internacional, interesa primordialmente a Valencia". No ens ho acabaríem... el que podria circular per aquest corredor. Però, no. Abans taronges, peres, hortalisses... Avui... de tot. El problema és que el corredor mediterrani explica la veritat: Països Catalans. Tres països i una nació. La Confederació catalano-aragonesa. Els subratlla. Amb un fosforescent. Amb llums de neó. I no només això. El corredor també mostra clarament que Espanya és una ficció. Que no és cap nació, que és una imposició. El corredor és una de les ratlles del Gènesi. Sí, de la creació. I hi haurien de circular pomes, no serps de la destrucció i de l'apocalipsi. Però, és clar, això és una altra història, un altre conte.
No cal perdre un segon sobre el corredor mediterrani. Qualsevol animal, vegetal, o ésser de sidral amb mig dit de front sap que fa milions d'anys que hauria d'estar fet. Per real, racional, natural, veritable, necessari, beneficiós, sòlid, esperançador... (s'explica en aquesta entrevista a Josep Vicent Boira). Tot el contrari que la mentalitat de serp bíblica de l'estat espanyol. On rau el pollastre vegetal? Ens l'explica el senyor Fernando Valera. Valencià nascut a Madroñera (Cáceres). Fundador amb el català Marcel·lí Domingo del Partit Republicà Radical. Diputat per València el 1931 republicà. Ajuda a redactar la Constitució. Director General d'Agricultura amb el Govern Azaña. I també les deixa anar. Enmig d'un míting a Alzira. Ribera del Xúquer. Feu del socialisme valencià. Capital de l'or valencià: la taronja. Aquí treu el radicalisme del sentit comú: "de Cataluña recibimos nostros el fuero y el idioma... Y los intereses agrícolas de Cataluña y Valencia son los mismos". Què vol dir amb això? Tallem la taronja, o la poma, per la meitat?
El ganivet l'agafa, aquells anys, l'economista català, però valencianitzat, Romà Perpinyà. Talla i hi ha dos mapes de la península. Una zona interior amb vint-i-sis províncies castellanes, més Logronyo, Navarra, Aragó i les províncies de Sevilla, Còrdova i Jaén. I la perifèria: vint-i-una províncies, amb Galícia, Astúries, Santander, el País Basc, Catalunya, el País Valencià, Múrcia, Almeria, Granada, Màlaga, Cadis i Huelva. Tot és diferent: població, densitat, riquesa, capacitat de consum, estructura urbana, agricultura, producció, indústria, transports... No cal dir cap a quina part es decanta la balança, oi?
Però anem al que interessa. Anem al microscopi. Perquè Perpinyà per això es va passar tant temps estudiant. De la seva Reus natal a Deusto, a llicenciar-se en econòmiques. I després Frankfurt, Berlín, Kíev. És un català fred, matemàtic, precís, europeu. L'home que munta el primer servei d'estudis econòmics d'Espanya. Col·laborador d'en Francesc Cambó, que es rendia davant les seves anàlisis internacionals, nacionals, locals, de butxaca. L'home que s'estableix a València el 1930 i dirigeix el Centre d'Estudis Econòmics Valencians. Veu el futur. El demà, que és avui, és l'exportació. El present és Europa. Catalunya i València (el Mediterrani és Europa). Blaus. Verds. Colors. Ors. Mirem dues mirades.
Per ell la zona mediterrània (entenent-la des de Girona a Màlaga) produeix exclusivament productes per exportar: arròs, patates, hortalisses i... fruita. Doncs aquesta línia de tiralínies geogràfica i agrícola suposa el 1932 el 75% de les exportacions espanyoles. Però és que l'obsessió de Perpinyà va més enllà i va veure la llum assenyalant i relacionant els interessos econòmics comuns de València i Catalunya. Aquest desig d'Europa, aquesta realitat de dues nacions que ja el 1910 representaven el 38% de totes les exportacions d'Espanya. I pujant (el 1950 el 51%). I clar, hi ha un tema comú: l'or. Or àcid per uns (la taronja del País Valencià), or dolç pels altres (pomes, peres, préssecs... de Catalunya). Suc generós per a tots. Espremem.
La diagnosi daurada de Perpinyà és clara: Crear un mercat central de fruites i verdures a Barcelona per treure'n suc mútuament catalans i valencians. Així... "La creación de un Mercado Central de frutas y verduras con la intención de centralizar la venta de productos agrícolas de otras regiones y al propio tiempo con el deseo de que ese mercado se convierta en una gran Lonja internacional, interesa primordialmente a Valencia". No ens ho acabaríem... el que podria circular per aquest corredor. Però, no. Abans taronges, peres, hortalisses... Avui... de tot. El problema és que el corredor mediterrani explica la veritat: Països Catalans. Tres països i una nació. La Confederació catalano-aragonesa. Els subratlla. Amb un fosforescent. Amb llums de neó. I no només això. El corredor també mostra clarament que Espanya és una ficció. Que no és cap nació, que és una imposició. El corredor és una de les ratlles del Gènesi. Sí, de la creació. I hi haurien de circular pomes, no serps de la destrucció i de l'apocalipsi. Però, és clar, això és una altra història, un altre conte.