Tanquem una setmana especialment intensa. Havia d'estar presidida pel sí de la CUP als pressupostos del govern de Junts pel Sí, però ha acabat monopolitzada per una operació contra el presumpte finançament irregular de CDC que no és gens casual i que arriba a les portes del judici contra Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega. Un operatiu espectacular i unes acusacions greus que, per ara, s'han resolt amb els detinguts en llibertat sense mesures cautelars i sense que ni tan sols hagin declarat davant del jutge. El cas del 3% no ha aconseguit però tapar el sonor cop de porta de Mariano Rajoy a l'operació diàleg, que aquest divendres fins i tot ha detallat als corresponsals estrangers.

El govern espanyol ha constatat que ni Carles Puigdemont ni Oriol Junqueras pensen recular en la seva aposta pel referèndum (fer-ho seria desatendre els seus compromisos amb l'electorat), no està disposat a oferir res a l'executiu català i ja prepara mesures coercitives. Darrere el precinte de col·legis electorals, que ha fet riure a molts i ha preocupat a d'altres, també hi haurà amenaces a funcionaris i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, que permet suspendre parcial o totalment l'autonomia. En els anys d'acumulació de forces del procés, molts van preferir creure que el món ens mirava, que faria seure a negociar Espanya i que ser un estat independent no tindria costos encara que no hi hagués acord amb Madrid.

Ara ja són una clara minoria els que pensen que la independència sortirà gratis, que no caldrà que córrer riscos personals i col·lectius i que descarten que, un cop es desconnecti, hi hagi un temps de limbe entre la legalitat espanyola i el ple reconeixement -dins i fora del país- del nou ordenament jurídic. Un ordenament que el Govern tindrà, això sí, a punt per aplicar si els catalans voten sí. L'independentisme ha madurat i és menys naïf. Ha perdut la innocència i sap que el pols serà dur i caldrà molta mobilització, molta unitat i confiança mútua, i també cometre pocs errors.

La de la pèrdua de la innocència és una moneda que té una altra cara. No costa gens intuir que bona part de l'independentisme no està massa disposat a jugar-se-la i es conformaria amb una oferta de l'Estat que permetés sortir de l'atzucac i refugiar-se en el discurs que cal ampliar els marges del sobiranisme. I com hauria de ser l'oferta de l'Estat? Hauria de tenir contingut (com a mínim un finançament que es mogués entre el model de règim comú actual i el sistema de concert que Catalunya havia desitjat, i també resoldre algun assumpte icònic com les Rodalies). I hauria de tenir, sobre tot, valor simbòlic: reconèixer Catalunya com a nació encara que no tingués efectes pràctics en forma de dret a decidir, donar garanties de la protecció efectiva del català i algun gest com ara impulsar el català al Parlament Europeu. Seria una oferta de mínims però que permetria a Rajoy contenir la marea. No estem, però, en aquesta fase i el president espanyol no es mou: prefereix jugar-se-la a tot o res al setembre (pensant que un fracàs del procés el reforçarà extraordinàriament en una legislatura molt complicada) que pagar el peatge de la solució. No vol fer presoners però pot acabar perdent-ho tot. Dilluns, un nou round.