Després que el 20 d’octubre de 2011 anunciés un treva indefinida i, doncs, el cessament de tota activitat armada, ETA –“moviment basc d’alliberament nacional”, en paraules literals d’Aznar- fa públic ara que el 8 d’abril es despendrà de tot el seu armament i facilitarà la ubicació precisa dels seus arenals, als 58 anys d’haver-se creat i després d’haver ocasionat 817 víctimes mortals, 62 de les quals als Països Catalans. Sembla que els zulos on s’amaga l’armament i explosius variats de què disposen estan situats en territori basc, però a l’estat francès. I que les gestions i el compromís d’actors diversos, tan nacionals (del nord i del sud), com internacionals, han estat decisius per arribar fins aquí. És, per tant, un gest unilateral de l’organització basca que contrasta amb la inacció i l’immobilisme del govern espanyol, que, com en tots els temes, es caracteritza per no fer res i deixar que les coses es podreixin, mentre aplica la repressió policial i una política penitenciària bel·ligerant. Perquè el PP no cerca mai solucions, sinó derrotes. Dels altres, clar.

Per al PP, el lliurament de les armes no és una bona notícia ja que, per als seus interessos polítics, li va millor una ETA armada, encara que inactiva, que no pas desarmada. D’aquesta manera, pot atiar sempre el foc de l’amenaça terrorista amb molta més facilitat, ja que aquest és el millor recurs i pretext per a perjudicar i desprestigiar la idea independentista, encara que només s’expressi per la via política i a les urnes. Desarmada ETA i amb un PNB del tot interessat en la pau definitiva, però allunyada del sobiranisme sincer d’Ibarretxe, només l’esquerra abertzale pot, des de la política, evitar que la derrota militar de l’organització armada sigui, també i sobretot, la derrota ideològica i política de l’independentisme tout court. Per aconseguir-ho caldrà que aquesta trenqui amarres, sincerament, amb tots els condicionants violents de l’herència del passat i assoleixi una credibilitat fora de tot dubte, des del seu propi camí, pacífic, democràtic i polític, no subordinat, dependent o condicionat per cap estratègia militar, per basca que sigui.

Una organització armada sense armes, què és, però? Que serà ETA, què quedarà d’ETA a partir del proper 8 d’abril? Seran unes sigles desarmades, desproveïdes dels instruments característics de qui durant mig segle ha comès atemptats. En quedarà, per a uns, aquella èpica singular que sempre ha acompanyat la història d’organitzacions com la irlandesa IRA, l’algeriana FLN o, fins i tot, la corsa FLNC. En quedarà, potser només en la intimitat, la pregunta de si tants anys de violència van ser el camí adequat. En quedarà, també, la memòria i el sofriment dels familiars i amics de les víctimes d’ETA, els GAL, el Batallón Vasco-Español i altres similars, així com el record i les seqüeles doloroses d’aquells que van patir la tortura per part de membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat. Però, en quedaran, així mateix, els antics membres de l’organització complint condemna, bàsicament, en presons espanyoles i franceses, al voltant de 350, els familiars dels quals han de fer llarguíssims viatges amb autobús per visitar-los amb regularitat, lluny de casa. I els centenars d’exiliats, una xifra molt imprecisa per aixoplugar tots els que, al llarg de mig segle, van començar una nova vida en altres països, després del seu pas per ETA. Sense oblidar en cap moment les víctimes, totes, als uns caldrà acostar-los a presons més properes al domicili familiar i als altres anar-los trobant fórmules imaginatives d’integració progressiva a la societat, perquè en tornin a ser membres actius i hi puguin fer les aportacions constructives al futur del seu país en pau. I, tenint en compte que tots els condemnats per la seva vinculació amb la guerra bruta de les clavegueres més pútrides de l’Estat ja són al carrer, gràcies a indults, també s’haurà de fer front a mesures similars que accelerin la desvinculació amb el passat violent d’ETA, per part d’aquells que hi van pertànyer. De tot això, vaig tenir oportunitat de parlar-ne llargament, fa ja molts anys, preveient escenaris com els d’ara, amb qui llavors tenia possibilitats reals de prendre decisions al respecte.

Avui, mentre l’independentisme català s’ha desbasquitzat, l’independentisme basc s’ha catalanitzat. I no parlo pas d’idiomes, sinó de formes, procediments i valors. La plataforma Gure esko dago (“És a les nostres mans”) ha organitzat referèndums cívics en diferents municipis, com abans se n’havien organitzat també aquí. La resposta dels de sempre, però, ha estat la de sempre: befa, menyspreu, ridiculització. Potser no és sobrer de recordar que Alemanya no sols va perdre la I Guerra Mundial, sinó també la II i de manera humiliant. Un segle després no cal ni obrir els ulls per adonar-se de qui mana avui a Europa, malgrat els errors que altres connacionals haguessin comès en el passat. I és que les utopies d’avui són, doncs, les realitats de demà.