Theodhore (Ted) Sorensen, fou un prestigiós advocat, escriptor i assessor presidencial vinculat al Partit Demòcrata dels Estats Units des de John F. Kennedy fins a Obama. JFK es referia a ell com "el seu banc de sang intel·lectual".

D'origen danès es va graduar com a primer de la classe a la Facultat de Dret de Nebraska. Anys més tard seria un col·laborador imprescindible en la redacció dels grans discursos que va pronunciar el president Kennedy, començant pel discurs inaugural de la seva presidència del que qui més qui menys recorda la frase "no et preguntis que pot fer el teu país per tu; pregunta't què pots fer tu pel teu país".

Els Kennedy (John i Robert), tenien una oratòria elaborada, una formació sòlida, una visió de futur una descripció de la modernitat que implicava imaginar-se el món que no van poder veure.

Winston Churchill, militar, escriptor i polític, de caràcter molt difícil, va rebre el Premi Nobel de Literatura l'any 1953. Un premi polèmic, certament, però l'únic que ha rebut un primer ministre d'un estat en reconeixement al seu llegat escrit i oral.

Antoni Maura, nascut a Mallorca, fou cinc vegades president del govern d'Espanya durant el regnat d'Alfons XIII, abans que aquest tolerés la dictadura de Primo de Rivera, pertanyia al Partit Conservador i és el que va utilitzar l'expressió "per governar només necessito llum i taquígrafs" com a metàfora de la transparència i honestedat, va ser escollit membre de la Reial Acadèmia de la Llengua pel seu correcte ús del castellà.

Juan Negrín era conegut i admirat pels seus coneixements de la fisiologia humana abans de rebre l'encàrrec difícil de presidir la segona República en temps de guerra i d'exili, format als Estats Units i a Alemanya, la ciència el va enyorar sempre.

A Pí i Margall anaven a escoltar-lo milers de persones que feien llargs recorreguts per escoltar-lo parlar de la nació mil·lenària que era Catalunya, tot i que es dirigia en castellà als barcelonins, Prat de la Riba tenia tots els textos jurídics al cap i per això va ser capaç de recordar que una llei no derogada de 1882 permetia mancomunar les diputacions i reconstruir una institució que tingués competències sobre els trenta-tres mil quilòmetres quadrats que constitueixen Catalunya l'any 1914. Amb ploma, de la seva lletra van sortir-ne els estatuts de l'Institut d'Estudis Catalans, de la Mancomunitat i la primera idea del que havia de ser un Estatut d'Autonomia per a Catalunya.

Amb molts d'aquests personatges guardo distàncies ideològiques incommensurables però n'admiro la seva intel·ligència i capacitat i aquesta darrera setmana els he enyorat més que mai.

Busco refugi en els textos que escrivien, els de temàtica professionals i els de política i admiro la seva capacitat. D'aquests i de tants altres... Willy Brandt, Helmut Schmidt que van crear els fonaments de l'estat del benestar a la manera europea; és a dir progrés econòmic i justícia social de manera inseparable, economia de lliure mercat i defensa dels drets humans.

Tots ells van tenir oposició, debats encesos. Ben mirat només els règims totalitaris no tenen oposició en els parlaments i en el debat polític obert.

Quan busco refugi en el qual ens han deixat escrit és perquè necessito creure que les èpoques difícils formen líders capaços de situar-se a l'alçada de les dificultats i de l'exemplaritat.

Aquests darrers dies hem sentit diputats que se citaven fora de l'hemicicle en el nostre Parlament, espectacles inqualificables en el Congrés dels Diputats; i me'ls miro una vegada i una altra i intento trobar la capacitat amagada, molt amagada per treure'ns d'un atzucac que ha situat a Catalunya en un exercici d'autogovern inferior de què podríem tenir i del que molts desitjaríem, ha augmentat les desigualtats i tenim novament barraquisme i moltes persones sense sostre a les ciutats, les dones morim a mans d'homes que es creuen els nostres propietaris, colpejades fins a la mort, atropellades, ruixades amb àcid, com sempre.

No m'agraden els apocalíptics, l'optimisme és el meu estat natural, però els prego que no ens arrosseguin per terra, que els que vulguin liderar-nos no caiguin en la temptació de comportar-se com en una barra de bar de mala vida a les tres de la matinada.

La gran crisi institucional de tots els poders de la nostra malmesa democràcia no es resoldrà amb ses senyories arrossegant-se pel fang, ans el contrari, necessitem homes i moltes dones que estiguin a l'altura dels problemes que hem d'afrontar i els problemes són greus, el llistó està molt alt i les seves expressions de fatxenderia són inadmissibles.

Si us plau, llegeixin Sorensen.