El president Salvador Illa ha anunciat la reactivació de la taula entre els governs català i espanyol per abordar l’ampliació de l’aeroport del Prat, una infraestructura clau per a l’economia catalana. Segons Illa, l'objectiu és garantir que la infraestructura pugui acollir més avions amb el màxim rigor mediambiental. Tot i això, la qüestió de fons segueix sent la mateixa: és realment una prioritat per a Catalunya?
Quan es parla de l’aeroport del Prat, cal tenir en compte que no és una infraestructura pròpiament catalana. Aena, una empresa estatal amb seu a Madrid, en controla la gestió, igual que la dels aeroports de Girona i Reus. Aquesta centralització fa que l'ampliació del Prat es vegi més com una inversió estatal per beneficiar el sistema aeroportuari espanyol que no pas per respondre a les necessitats de Catalunya. Al capdavall, Aena ha enfocat durant anys la seva estratègia en reforçar el hub de Barajas, desplaçant trànsit intercontinental des del Prat cap a Madrid i transformat Barcelona en el paradís de les línies aèries de baix cost.
Cap proposta aborda el tema en la seva integritat, cap no considera que el Prat podria ser el centre d’una xarxa aeroportuària coherent i adaptada a les necessitats del país. El Prat com l’aeroport principal de llarg recorregut, amb Girona, Reus i Alguaire com aeroports satèl·lit destinats a vols de baix cost i curt abast. Aquest model permetria descongestionar el Prat i optimitzar l'ús de les altres infraestructures aeroportuàries, evitant el que ha passat en els darrers anys, on Girona i Reus han quedat infrautilitzats. I si hi ha diners per invertir, es pot fer la connexió amb l’alta velocitat i ser al centre de Barcelona en menys d’una hora.
A més, s’ha de considerar si l’ampliació del Prat és realment la prioritat més urgent per a Catalunya. Mentre es plantegen inversions milionàries a l'aeroport, el sistema de Rodalies segueix en una situació alarmant, amb retards, trens saturats i una manca de manteniment endèmica. Potser abans de pensar a atraure més passatgers internacionals, el país hauria de garantir que els seus ciutadans tinguin un sistema de transport públic digne.
El problema, com sempre, és de gestió i de sobirania. Per què Catalunya ha de dependre de les decisions d’un estat que prioritza els seus interessos centrals? En lloc de continuar demanant inversions puntuals, caldria apostar per la transferència de la gestió dels aeroports i, en un sentit més ampli, dels recursos fiscals. Només així Catalunya podrà decidir quines són les seves autèntiques prioritats i evitar un model d'inversions que perpetua la dependència de Madrid.