La crisi de l'habitatge a Catalunya ha arribat a un punt crític, exacerbada per dues forces convergents: les polítiques de rescat als bancs que es van implementar després de la crisi financera de 2008 i la pandèmia de la Covid-19. El que inicialment semblava una tempesta temporal ha esdevingut un fenomen crònic que requereix una resposta decidida i integral.
Durant la crisi financera de 2008, els bancs van rebre un rescat massiu que va costar als contribuents uns 60.000 milions d'euros. Tanmateix, aquesta injecció de capital públic no va comportar la protecció dels drets dels ciutadans, sinó que va permetre que milers de pisos quedessin en mans de les entitats financeres, en lloc de destinar-los a habitatge social. Aquesta decisió, basada en la urgència de salvar institucions en lloc de prioritzar el benestar de la ciutadania, va tenir repercussions devastadores en el mercat de l'habitatge que encara s’arrosseguen.
Sumem al quadre les pressions provocades per les noves plataformes de lloguer turístic, que han tret del lloguer tradicional milers d’habitatges que es destinen als visitants ocasionals. Els governs han fet ben poca cosa per revertir-ho, més enllà de promeses de futur sense concreció.
Els efectes d'aquestes polítiques s'han manifestat en una inflació persistent dels preus del lloguer, fent que cada cop més persones siguin expulsades dels seus barris d'origen. Allò que havien estat comunitats vibrants s'han transformat en zones urbanes al servei del capital especulatiu. Aquesta situació no només representa una crisi d'habitatge, sinó també una greu crisi de drets humans, on el dret a un habitatge digne es fa cada cop més inabastable per a una gran part de la població.
En aquest context, algunes iniciatives polítiques han intentat mitigar la situació, com ara la limitació dels preus del lloguer en zones tensades i la inversió en habitatge públic. Tot i ser mesures positives, són clarament insuficients si no s'acompanyen d'una revisió profunda i estructural de la política d'habitatge i del model de desenvolupament urbà que ha imperat fins ara. I algunes han estat tombades per recursos judicials de l’Estat o dels fons voltor afectats.
És urgent que les polítiques públiques del nou govern passin a prioritzar els drets ciutadans per sobre dels interessos especulatius. Això implica reconèixer l'habitatge com un bé comú, no com una mercaderia. Per aconseguir-ho, és imprescindible fomentar la recuperació d'habitatges buits per al lloguer social i garantir una participació ciutadana real i efectiva en la planificació urbana.
A més, cal una regulació més estricta dels fons d'inversió immobiliària i dels grans tenidors, actors que han contribuït significativament a l'escalada dels preus i a la precarització de les condicions de vida de moltes persones. L'habitatge no pot continuar sent un negoci rendible per a uns pocs a costa del benestar col·lectiu. També és necessari impulsar polítiques que vinculin l'accés a l'habitatge amb la disponibilitat de serveis bàsics i la inclusió social, creant així comunitats més cohesionades i justes.
La crisi de l'habitatge a Catalunya ens obliga a repensar el model actual i a adoptar mesures que garanteixin un accés equitatiu a un habitatge digne per a tothom. Només així podrem construir una societat més justa, on el dret a la ciutat sigui una realitat i no un privilegi per a uns pocs.