La cronificació de la guerra a Ucraïna i l'escalfament de la situació a l'Orient Mitjà han encès tots els llums d'alarma a l'escena internacional. Ha fet fortuna el terme policrisi per definir un escenari en què conflueixen greus tensions geopolítiques, espiral inflacionària, canvi climàtic i inestabilitat. Tot alhora i sense que se'n trobi el desllorigador. El primer cop que es va emprar va ser amb motiu del Fòrum de Davos del 2023.
L'actual policrisi no és la primera que viu el món sorgit de la Segona Guerra Mundial. La crisi del petroli del 1973 també va aplegar guerra oberta a l'Orient Mitjà -d'una dimensió molt més profunda que ara- i tensió de preus, i això enmig de la Guerra Freda, sense esmentar el conflicte a Indoxina. I per no recordar la crisi dels míssils del 1962, que va estar focalitzada en el pols entre el nord-americà Kennedy i el soviètic Khrusxov. Però no va caldre que fos una crisi múltiple per posar el món a les portes d'una conflagració nuclear.
Si de cas, es percep una feblesa molt acusada de la diplomàcia i aquest factor potser sí que és especialment alarmant. L'acció diplomàtica clàssica, entesa com l'activitat des dels estats o les organitzacions internacionals per mediar i resoldre conflictes travessa una hora fosca. Cal recordar com hi ha hagut moments en què no ha estat així. El conflicte a Irlanda del Nord va experimentar els anys 90 una inflexió negociadora que va culminar en els Acords de Divendres Sant. A Àfrica del Sud, Nelson Mandela va poder fer la pau amb l'afrikaner Klerk.
Eren anys sorprenents, vistos amb perspectiva. Els Acords d'Oslo, precisament, van suposar no pas superar el conflicte de l'Orient Mitjà,però sí obrir un parèntesi esperançador fins que finalment la via del diàleg es va truncar. En aquest fracàs hi va jugar un paper fonamental la polarització política extrema a Israel. Però això s'ha donat en molts països.
La polarització extrema i la fi dels consensos interns en molts estats ha deixat perillosament afeblida l'acció destinada a la mediaciói resolució de conflictes. Que no era una via "pacifista" o "ingènua", sinó una manera d'entendre la complexitat de les relacions internacionals i de fer esforços per evitar que les crisis escapessin a tot control. El viatge a Pequín que va fer l'exsecretari d'Estat Henry Kissinger, als 100 anys i mesos abans de morir, és la fotografia del temor de la vella diplomàcia -per malvat que podia ser el personatge- davant un horitzó desfermat.
En aquests moments, assistim a un escenari internacional on no sembla que cap actor en pugna estigui treballant per buscar una sortida als diversos incendis creats. En l'actual fase del populisme extrem, està emergint un món sense subtileses, on fins i tot els cínics poden quedar superats pels càlculs més descarnats de conquesta de posicions i intents bojos d'imposar un poder sense restriccions.