Aquest serà el primer Onze de Setembre que se celebrarà amb un Govern no independentista des de l'inici del procés. Per obvi que sigui això, no deixa d'exigir una mirada diferent a la Diada que no sigui la dels retrets i hauria de fer repensar algunes coses. Des de la recuperació de les institucions catalanes, la celebració de la Diada ha estat un termòmetre de l'estat anímic del poble català. I la d'aquest any ens dirà també algunes coses.
Si miréssim enrere, des del 1977, i resseguíssim el que han estat aquests prop de 50 anys de represa, hi trobaríem motius de desassossec, però no pas de depressió nacional. Quan contemplem, per exemple, amb quina tranquil·litat, els anys 80, els principals partits, del PSC a CiU, van abandonar les manifestacions vindicatives per apostar per "un dia de joia i festa". Així va referir-s'hi l'aleshores home fort de CDC, Miquel Roca. Molts en aquell moment van donar per finiquitat l'esperit combatiu de la nació catalana.
El sobiranisme en el seu conjunt, tant els seus partits com les seves entitats civils, s'ha acostumat a gestionar amb malestar l'escenari sorgit del 2017. Els retrets continuen sent el gran denominador comú en tot el ventall de l'independentisme i molts s'hi han afegit amb un entusiasme inconscient del mal que es fan, primer a ells mateixos i després a la causa que pregonen.
La Diada ha de ser un espai de trobada. També amb aquells que no comparteixen una bona part del trajecte nacional, però sí un sentiment de catalanitat, un amor per la llengua i per la convivència compartida. És l'Onze de Setembre de tothom, sí, també d'aquells que no albiren més que "la joia i la festa", o tan sols l'aprofiten pel seu esbarjo lluny d'ofrenes i fossars. Pels altres, la Diada reclama, si més no, una retrobada de mínims, entre els qui se senten hereus del catalanisme i la lluita per la llengua i per tot allò que ens fa poble. Esbotzar això sempre es paga car.
Pels independentistes, no hi ha més exigència que fer un pensament. I pels qui volen realment que l'independentisme atregui més gent, com així es va plasmar en les Diades més imaginatives de fa uns anys, convé deixar-se de romanços i mirar de posar-se d'acord en l'essencial. O en objectius definits i assolibles, i que arribin al cor però també a les necessitats de la majoria.
L'Onze de Setembre hauria de servir, en tot cas, per fer un retrat el més curós possible de la realitat de la societat catalana. De per on bateguen les grans majories. Unir els anhels socials de la majoria dels ciutadans, siguin o no independentistes, als objectius nacionals del país i fer-ho des d'una actitud optimista i constructiva -amb l'estil de les convocatòries dels anys àlgids- és la gran assignatura pendent del sobiranisme per un temps forçosament nou.