No passa dia que no coneguem un nou episodi del govern espanyol per a obstaculitzar la normalitat de vida nacional de Catalunya. Un dels darrers, perquè en surten de nous d’un dia per l’altre, és aquest intent quixotesc de lluitar, dalt de cavall, contra els molins de vent de la projecció internacional de Catalunya. Les darreres maniobres obstruccionistes, encapçalades per la vicepresidenta i el ministre de torn, han tingut com a pretext  l’anunci de la Generalitat d’obrir delegacions de Catalunya a Viena i Roma, les quals s’afegirien a les ja existents a Brussel·les, París, Londres, Berlín i Nova York/Washington. Ambdós polítics espanyols han anunciat que aquesta iniciativa és il·legal, anticonstitucional i que atempta contra la llei de la gravetat, a més d’assegurar que n’impediran l’obertura. Ah, sí? Em pregunto com pensen fer-ho. Enviaran un parella de guàrdies civils a la porta de cada delegació per a evitar-ne l’activitat regular? No crec que, a Roma o a Viena, el tricorni hi tingui una acollida gaire bona... En tot cas, és evident que es tracta d’una reacció davant el moment actual viscut al Principat, una mena d’enrabiada infantil, una marranada de nen de bolquers perquè vol cridar l’atenció i constata que no li fan cas.

La cosa té el seu què, com diria aquell. Aquestes mesures repressives només serien contra Roma i Viena, però no contra les altres delegacions? Què passarà amb la delegació a Madrid? Aquesta, la tancaran també? Aquí sí que hi poden enviar les seves forces, siguin els cossos de seguretat, sigui la legió, amb cabra o sense. I un cop feta la clausura, faran el mateix amb les desenes d’oficines catalanes obertes arreu del món, siguin de l’Agència per a la Competitivitat de l’Empresa (ACCIÓ), de l'Institut Ramon Llull (IRL), de l'Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), de l'Agència Catalana de Turisme (ACT) o de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD)? I com actuaran davant les més de 130 comunitats catalanes que, en forma de casals, existeixen als cinc continents? Enviaran el ministre Wert, amb casc i armilla, a les més de 150 universitats de tot el món on s’ensenya llengua i cultura catalanes?

Amb quins arguments defensen les seves tesis? Ara i tant ja han creat una gran perplexitat, tant a Roma com a Viena, on ningú no entén els motius pels quals Catalunya no pot tenir-hi la seva pròpia representació i, més encara, ningú no té idea de com el govern d’Espanya, de Madrid estant, podrà impedir una iniciativa en territori austríac o italià. Els impulsors d’aital croada contra la internacionalització de Catalunya, avesats a recollir signatures en contra i a promoure-hi dictàmens adversos, potser no es deuen haver llegit el que ha quedat de l’estatut, llei orgànica espanyola, que forma part del bloc constitucional i, doncs, està en vigor. Doncs, s’escau que l’article 192 de la criatura estatutària diu: “La Generalitat pot establir una delegació per a defensar millor els seus interessos davant les institucions de la Unió Europea”. I el 194 assegura que “La Generalitat, per a la promoció dels interessos de Catalunya, pot establir oficines a l’exterior”. I continua el 195 afirmant: “La Generalitat, per a la promoció dels interessos de Catalunya, pot subscriure acords de col·laboració en l’àmbit de les seves competències. Amb aquesta finalitat, els òrgans de representació exterior de l’Estat han de prestar el suport necessari a les iniciatives de la Generalitat”.  I, encara, el 196: “1. El Govern de l’Estat ha d’informar prèviament la Generalitat sobre els actes de subscripció dels tractats que afectin d’una manera directa i singular les competències de Catalunya. La Generalitat i el Parlament poden dirigir al Govern les observacions que considerin pertinents. 2. Si es tracta de tractats que afecten Catalunya d’una manera directa i singular, la Generalitat pot sol·licitar al Govern que integri representants de la Generalitat en les delegacions negociadores. 3. La Generalitat pot sol·licitar al Govern la subscripció de tractats internacionals en matèries de la seva competència. 4. La Generalitat ha d’adoptar les mesures necessàries per a executar les obligacions derivades dels tractats i els convenis internacionals ratificats per Espanya o que vinculin l’Estat en l’àmbit de les seves competències”.

Si Espanya fos un estat diguem-ne normal, amb aquests articles ja fórem al cap del carrer i no caldria perdre-hi ni un segon més, però és obvi que Espanya no compleix, ni respecta, ni reconeix la llei espanyola, la seva pròpia llei. Però és evident que nosaltres no tenim un problema legal amb Espanya, sinó clarament polític. Per això actuen políticament, però no pas legalment. El seu ridícul és absolut, obsedits a impedir allò que ja és absolutament normal: la internacionalització. Quan resulta que ajuntaments, diputacions, universitats, empreses, clubs esportius, partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials, confessions religioses, etc, tenen la seva pròpia política de relacions exteriors, resultarà que Catalunya no podrà tenir-la? Tothom excepte nosaltres?

Recordo quan vam obrir la delegació de Nova York, llavors que la premsa espanyola d’Espanya i de Catalunya parlava, despectivament, de les “embajadas de Carod”, resulta que ja feia un cert temps que, a la ciutat dels gratacels, hi tenia oberta una delegació el govern de ...Múrcia! Quina diferència amb el Canadà i Bèlgica, governs de cultura, tradició i vocació democràtica, que atorgaven estatus diplomàtic als delegats del Quebec i Flandes, a qui facilitaven un passaport diplomàtic com a representants del “govern de Quebec” o bé del “govern de Flandes”, amb els quals col·laboraven lleialment, a diferència del mur insalvable d’obstacles que sempre ens alçava Espanya a Catalunya i que, potser, un dia explicaré amb detall. Mentrestant, continuen posant aigua en un cistell, gest tan estúpid, com inútil i ridícul. O com dirien ells, continuen posant “puertas al campo”, quan tothom sap que les portes al camp no serveixen de res i que l’aigua, en un cistell, hi dura just els segons imprescindibles per a escórrer-s’hi entre els branquillons de vímet.