Quan Putin va agafar el poder a Rússia, just a les acaballes del segle XX, l’imperi moscovita es trobava en hores baixes. Desballestada la URSS, amb una crisi d’autoestima i econòmica brutal, i amb menys sobirania que mai. De fet, en tenia tan poca de sobirania que els dòlars que guanyava venent petroli els havia de fer servir per comprar aliments a l’exterior. El nou autòcrata rus es va proposar donar-hi la volta, i després de dues dècades ho va aconseguir. Des del 2017 Rússia és el major exportador de blat del món mentre ha augmentat la dependència europea en les seves enormes reserves de gas natural i petroli.

Aquestes setmanes quan analitzem les conseqüències de la guerra que Putin ha iniciat contra Ucraïna, passem una mica de puntetes pel fet que aquest conflicte tindrà derivades arreu del món. També a Catalunya. Avui, qualsevol que llegeixi la premsa o escolti les notícies estarà escandalitzat (avui el preu mitjà de la llum ha estat de 544 euros/MWh) o qui intenti omplir de carburant el dipòsit del seu vehicle es trobarà preus que voregen tranquil·lament els dos euros.

Però tornem a l’inici. Aigua, sol, i guerra a Sebastòpol. Així és com he titulat l’article. Per què? Aquest vell refrany dels pagesos catalans prové de mitjans del XIX, quan la guerra de Crimea va impedir la circulació normal del comerç de blat i altres cereals, en va generar escassetat i va provocar una alça de preus que va afavorir els pagesos catalans que podien vendre els seus productes més cars. 

No era estrany, Catalunya ha estat un país importador net de blat, com a mínim des de mitjans del segle XIII, quan les terres pobres, la insuficiència dels adobs, la reducció dels guarets o les dificultats del transport terrestre van provocar caresties continues que van fer que el nostre país depengués cada cop més de les importacions del Llenguadoc, Sicília, Sardenya, Provença, Aragó o Tunísia. De fet, la necessitat d’assegurar els mercats productors del mediterrani occidental és una altra motivació rere l’ambició expansionista de la casa de Barcelona. I és que per a què ens en fem una idea, l’any 1428 en el llibre de comptes d’un notari anomenat Massons, establert a Sicília, de les 6750 lliures de compravendes anotades, 3.700 (més de la meitat!) eren generades pel blat. No és estrany doncs que la ciutat de Barcelona (extremadament sensible a les caresties d’aliments) aconseguís un privilegi reial que li permetés confiscar cereals pertanyents a actors privats, o que el Consell de Cent decidís comprar la baronia de Flix per controlar el pas de l’Ebre quan calgués i així, en cas de crisi, poder confiscar el blat dels vaixells.

Fem fastforward a la nostra història i arribem a finals del set-cents en què Catalunya, sempre deficitària, havia ampliat l’origen de les seves importacions cap al Bàltic i els Estats Units. I ja entrant al vuit-cents, Odessa i el blat rus es van convertir en un pilar fonamental. És llavors, quan a meitats de segle (1853-54) esclata la guerra de Crimea, provocant una carestia per la caiguda simultània de les exportacions russes de blat cap a Catalunya, i l’augment de preus que feia més atractiu per als productors castellans vendre el seu blat a l’estranger a un preu més elevat. Així és com els pagesos catalans van arribar a la conclusió que, efectivament, aigua, sol i guerra a Sebastòpol era una fórmula guanyadora per ells que podien vendre el seu blat a Barcelona amb menys competència i preus més alts. Hi guanyava tothom? Segur que no. Les classes populars urbanes hi perdien poder adquisitiu i protestaven i diuen que la carestia alimentària general va ser un dels motius que va portar al canvi de govern espanyol del 1854. Les autoritats de la època van tenir sort que la pujada de preus no derivés en una revolta com ja havia passat el 1789 a Barcelona amb els Rebomboris del Pa.

Més enllà de la digressió històrica, l’expressió aigua, sol i guerra a Sebastòpol és sens dubte molt útil per entendre que fins i tot de les guerres llunyanes hi ha guanyadors i perdedors, i que també a casa nostra se’n notaran les conseqüències. I és que segons alguns analistes de dades, l’any 2019 el 29% del blat que importava Catalunya provenia d’Ucraïna, i només l’any passat van entrar al port de Tarragona la impressionant quantitat de 845.000 tones de blat ucraïnès, quasi la meitat de tota la producció catalana de cereals (1,795 milions). I això què vol dir? Doncs que la guerra a Ucraïna, si no s’atura molt aviat, farà pujar el pa (literalment), però també el cost de la carn. Amb quines conseqüències? La resposta la deixo pels experts del sector.

Amb tot, Catalunya no seria ni molt menys la més afectada per la impossibilitat de fer a Ucraïna una campanya normal de sembra aquest any. El propi Financial Times es preguntava fa un parell de dies en una editorial si la crisi ucraïnesa no provocarà una crisi humanitària mundial. I és que hem de tenir en compte que alguns països com Egipte o el Líban depenen en un 90% del blat rus o ucraïnès. També Turquia, compra el 70% de les seves importacions de blat a Rússia. I països com Líbia, Tunísia o el Pakistan arriben al 40% de dependència respecte Ucraïna. No hauria de ser cap sorpresa, tenint en compte que entre Ucraïna i Rússia sumen el 30% de les exportacions de blat al món.

Tenint en compte que ahir en un sol dia el preu del blat als mercats internacionals va pujar un 14% per situar-se en xifres rècord, cal preguntar-se si ens trobem davant d’una situació com la del 2008 en què l’alça del preu dels cereals va ser un dels factors que va desencadenar la primavera àrab. Si la guerra no s’atura aviat, podem viure uns rebomboris del pa globals. Tot plegat agreujat, a més, pel que fet els dos màxims productors de fertilitzants del món són precisament Rússia i Bielorússia, afectats directament per les sancions, que fins i tot els situen parcialment fora del sistema de pagaments global. Els països més dependents del preu global dels fertilitzants (com Brasil, que n’importa el 80% del què necessita) també patiran doncs.

Mentre donem el màxim suport a la comunitat ucraïnesa de casa nostra i ens solidaritzem amb els milers de russos que es manifesten contra la guerra, les conseqüències del conflicte s’acosten cada dia més a casa nostra, i no només en forma de refugiats. També ho fan a la resta del món. Malauradament, si la guerra continua gaire temps, el preu de l’energia i el dels aliments tindrien conseqüències molt reals per a milions de persones que mai a la vida havien sentit a parlar de la minoria grega de Mariúpol o de la llunyana ciutat de Khàrkiv.

Mentrestant, a casa nostra, aquest conflicte ha de ser un incentiu per a què protegim d’una vegada els nostres pagesos amb polítiques que ens permetin caminar cap a una major sobirania alimentària, fixar la població a tot el territori, i ser més resilients envers aquest tipus de crisis. El mateix val per a la sobirania energètica. Si aquesta guerra no ens sacseja per estendre de forma massiva les energies renovables al nostre país, no ho farà res. Ja és hora de deixar de remugar davant de qualsevol projecte o seguirem encadenats a les fluctuacions de preus globals a més d’unes fonts d’energia que agreugen cada dia que passa la situació del clima. Les nostres institucions han de posar tots els incentius econòmics al seu abast per a què el canvi energètic sigui el més ràpid possible.

Aigua, sol i guerra a Sebastòpol deien els nostres antecessors del XIX. Tot esperant que aquesta guerra s'aturi, la geopolítica del blat potser es farà un lloc tristament inesperat al s debats globals els propers mesos. Des de Catalunya, posem-nos les piles, i reaccionem. Que hi hagi aigua i sol, però que no calgui cap guerra a Sebastòpol per a què els nostres pagesos tinguin la retribució que mereixen per la seva feina.

Fonts de l'article:

Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, llibre dirigit per Mercè Renom i publicat per Edicions La Central, el MUHBA, i l’Ajuntament de Barcelona.

Article al Financial Times amb dades sobre la dependència del blat país per país.

Dades del Govern de la Generalitat sobre la producció i importació/exportació de cereals.