La vida està plena de primeres vegades i de segones oportunitats. Sort en tenim, de les unes i de les altres. De poder experimentar amb la novetat. L’efecte sorpresa i aquella adrenalina que ens dona lluir una muda nova. Estrenar. Arrencar l’etiqueta. L’olor del cotxe nou. La pintura de pis recentment acabat. El primer petó i el primer sopar. Addictes a la novetat i al consum sense mesura. I la voracitat que ens atipa ràpidament. Perquè quan hem desvirgat allò que tant hem anhelat, l’ànsia fa el seu propi camí buscant un altre objecte. El que queda, una muntanya de trastos, somnis i segones oportunitats. Fins i tot, terceres i quartes. Un calaix ple de saldos que esperen tornar a ser estimats o a poder seguir sent útils en unes altres mans.

D’això se n’aprofita el sistema. Amb els rèntings dels bancs que et permeten passejar cotxe nou cada tres anys. Fent-nos creure que vivim en una realitat que ni ensumem. El SUV, el gosset i l’apartament a la platja. Quan ja no ho vulguis, algú altre se’l quedarà. Quan no ho puguis pagar, el banc se n’ocuparà de tot. Passa amb les marques de moda i el mobiliari suec que ja tenen el seu propi canal de venda de segona mà. Per què no donar una segona vida a allò que tu ja has amortitzat, o que t’has cansat de veure cada dia? Tots guanyem. O això diuen. Sobretot ells. Perquè mentre tu ho perds de vista, ells en tornen a fer negoci i a més, et venen la cosa nova. I per acabar-ho d’adobar, les plataformes com Vinted i Wallapop, que ens fan partícips d’aquesta mena d’intercanvi viciós en què tu guanyes però ells més.

He utilitzat les dues. L’eufòria de la primera venda és indescriptible. Veure com s’acumulen els dinerets al compte fa patxoca. Un dia et tornes boja i comences a buscar coses per casa que fa anys que no saps ni on tens. Fas quatre fotos i penses que en dos dies buidaràs l’armari. Error. Si vas car, ningú compra i si és massa vell, no agrada. Volem comprar de segona mà però com a nou. Que l’estat del producte sigui ‘nou amb etiquetes’. Que estigui usat però poquet. Que em surti tirat de preu, però que llueixi com el primer dia. Volem, volem. Volem duros a quatre pessetes. I mentre juguem al joc de la caixa registradora, engreixem els ingressos dels de sempre. Els que ens animen a participar del xou van guanyar el 2024 més de 150 milions d’euros.

I entre ells i els mitjans ens volen convèncer que l’auge d’aquest tipus de plataformes és gràcies a un canvi de mentalitat com a consumidors. Més conscients en la reutilització que permet allargar la vida útil dels objectes i disminuir la petjada ecològica. Una gran mentida, quan en realitat tot es redueix a intentar treure’ns els saldos de sobre per poder comprar-ne de nous. A consumir desmesuradament pensant que si no t’agrada ja ho vendràs. O potser no, i acabarà enterrat en una caixa i amb dos dits del pols. Ens autoenganyem per justificar un consumisme al qual ens aboquen, però que nosaltres mateixos no sabem gestionar. No ens equivoquem. Com més comprem i abans ens en cansem, més guanyen ells. El que és una segona oportunitat per nosaltres, és una oportunitat de primera pels altres per fer negoci.