El tiet i exentrenador de Rafa Nadal ha parlat com a convidat especial en el congrés del PP i ha deixat dos titulars. Un que ha estat rebut amb un silenci sepulcral (“En Mallorca hablamos catalán”), i un altre que ha aixecat una ovació (“resulta que dejamos en manos de gente que odia a España las decisions del país”), en referència als pactes de Pedro Sánchez amb els independentistes. El de l’odi a Espanya és un mantra de la dreta que guanya força en els períodes que els nacionalistes catalans i bascos poden influir en el Congrés gràcies a una aritmètica favorable, que no és sempre ni molt menys. Per a un ciutadà espanyol mitjà, la de Toni Nadal pot semblar una afirmació de sentit comú. Tampoc a un alemany o un italià mitjà els semblarà raonable que algú que odia Alemanya o Itàlia influeixi en la governació dels seus països.

Tenint en compte el que se’ls ha fet històricament a les nacions no castellanes en nom d’Espanya, no crec que es pugui retreure l’existència d’odi a l’estat espanyol en aquests territoris. Crida l’atenció, però, que un cervell endreçat com el de Toni Nadal no sigui capaç de fer-se la reflexió a la inversa: si no té lògica que gent que, segons ell, odia Espanya i el que representa influeixi puntualment al Congrés de Diputats, quina lògica té que gent que odia Catalunya i el que representa, la governin estructuralment des de l’estat? O és que Toni Nadal ens vol fer creure que la catalanofòbia no existeix i que no està infiltrada en els grans partits espanyols, en el poder judicial, en les forces de seguretat, en l’exèrcit, en l’alt funcionariat de l’estat? No es pot influir a Espanya si l’odies, però, en canvi, sí que es pot governar sobre Catalunya odiant-la?

Per continuar, deixem de banda els termes odi i odiar. Són de baixa qualitat argumentativa. No parlem d’odi, parlem per exemple de lleialtats nacionals diferents. I sí, dels 37 milions i mig de ciutadans espanyols majors de 18 anys i amb dret a vot, n’hi ha entre tres i quatre segons el moment que voten partits polítics que tenen com a objectiu final la independència o la sobirania dels seus territoris. Si hi sumem els menors d’edat, potser hi ha uns 5 milions de ciutadans espanyols que no senten espanyols en absolut, o que si han de triar, la seva lleialtat primària és la catalana, basca o gallega. És una xifra significativa però absolutament insuficient per fer trontollar l’estat a través del vot. Són ciutadans que només poden aspirar a influir puntualment, quan hi ha carambola electoral i els vots de lleialtat no espanyola són necessaris per governar. 

Tot i això, molta gent –avui hem sabut que Toni Nadal també– considera que aquests ciutadans i aquests partits polítics no haurien de poder tenir cap paper a nivell espanyol. Què proposen, doncs, Toni Nadal i els que l’ovacionen? Canviar la llei electoral perquè partits que no siguin d’estricta lleialtat nacional espanyola no es puguin presentar a les eleccions generals, i eliminar d’aquesta manera qualsevol risc? Obligar constitucionalment PSOE i PP a no aprovar lleis orgàniques amb aquests partits? Com es fa per excloure els partits sobiranistes catalans, bascos i gallecs sense infligir els principis democràtics i el dret de la UE? Algú –no cal que sigui Toni Nadal– pot contestar aquesta pregunta?