Estem vivint en un món sense brúixola. Caminem a les fosques. L’Estat espanyol és un laberint que alguns no volen que deixi de ser-ho. Hi treuen profit particular. La política internacional, en general, ha derivat en un despropòsit. Trump reivindica els caimans per evitar que els immigrants s’escapin de les presons que els ha fet construir a Miami. En una pel·lícula de Hollywood ho hagués considerat un gag desafortunat. Però és real. De quina moralitat està dotat algú que s’expressa així?

És un exemple, però no és l’únic. Després de la Segona Guerra Mundial, els màxims mandataris dels països democràtics van assegurar que els nous estats serien del benestar. Asseguraven educació a tothom, sanitat i serveis socials a l’abast de cada ciutadà i cobertura universal a l’atur i a la vellesa. Poc o molt aquell estat del benestar es va materialitzar; però, sense avisar, ens hem introduït en un estat permanent del malestar que creua de manera insuportable a la vida quotidiana. Les evidències són diàries, i el pitjor és que, almenys els catalans, les acceptem amb una resignació que empetiteix el concepte de ciutadà fins a límits que semblen inadmissibles.

El país es desfà per les costures i la vida quotidiana de milers de persones viu en fase permanent de malestar. Les institucions fan veure que governen, però l’acció de govern s’esmicola en xous partidistes, picabaralles estèrils i debats incomprensiblement banals. Mentrestant, el malestar creix; només cal mirar.

El drama de Rodalies no s’acaba: va d’humiliació i neguit diaris per a milers de persones. La culpa sabem qui la té: el 2022 només es va executar un 36 % de la inversió de l’Estat prevista. Els trens regionals fan un servei simplement del segle XIX. Directament insostenibles: retards crònics, falta de combois i infraestructures envellides. I l’AP-7, què dir d’una autopista saturada, col·lapsada, sense cap projecte de desdoblament o similar. Durant més de mig segle pagant peatge, ara cap inversió significativa prevista. Les entrades i sortides de Barcelona són, també a diari, una glosa a la improductivitat de les empreses i el desassossec dels ciutadans.

Mentrestant, l’AVE, símbol d’una política d’infraestructures radial i centralitzada, dona mostres de xarxa saturada i inacabada. Els problemes de connexió entre Barcelona i Madrid es multipliquen, però el que és pitjor: cap govern català s’ha plantejat una xarxa d’alta velocitat nacional catalana. 

Tenim un país de mida perfecta per articular-lo com un país interconnectat, tenim la possibilitat de ser un referent d’interconnexió Mediterrani-Cantàbric, Península-Europa, Catalunya-món; tenim tres aeroports que, ben connectats, farien de Catalunya un país líder en logística. I què tenim a canvi? Fugues diàries de competitivitat i mals humors atrapats en vehicles o vagons immobilitzats. Tenim un estat que xucla fiscalitat i no fa les inversions que calen. I seguim ignorant el vincle entre mal estat i malestar quotidià.

Però si només fos la mobilitat. Però què passa amb l’ensenyament? El que hauria de ser el gran bastió del país fa aigües. Mal finançament des de sempre. Inadequació dels temaris i del tipus d’ensenyament al moment que vivim. L’impacte de la digitalització. Judicialització espanyolista de l’escola catalana. També en aquest aspecte estem desaprofitant l’oportunitat d’estar entre el països més ben educats del món. 

Dades alarmants: a quart d’ESO, pocs alumnes arriben a nivells acceptables de matemàtiques, ciències i competències lingüístiques. El mateix passa a la primària: malament en ciències, tecnologia, matemàtiques i català. Els indicadors són devastadors per a una societat que es vulgui educada, culta i crítica. La castellanització institucional avança, silenciosa però imparable. El mal està estès i costarà de revertir si no hi ha una política d’estat que doni prestigi i fortalesa a la llengua en tots els àmbits. A la sanitat pública catalana, són minoria els metges que atenen habitualment en català. A la justícia, les sentències en català han caigut per sota del 7 %, i en el comerç, segons Plataforma per la Llengua, gairebé la meitat dels establiments vulneren els drets lingüístics dels consumidors.

El canvi climàtic s’evidencia cada cop amb més força: sequeres estructurals, incendis devastadors, onades de calor i regressió del litoral. A diversos indrets de Catalunya, a Barcelona en concret, s’estan patint talls elèctrics a diari que duren hores o jornades senceres. La raó: consums disparats, però sobretot xarxa precària. La resposta política és tèbia, subordinada als interessos dels grans lobbies. Les companyies reparteixen beneficis, però no fan les inversions que toquen. Els consells d’administració estan ben plens d’ex de tota naturalesa; mentrestant, els preus dels serveis bàsics estan disparats i les classes mitjanes, més empobrides.

L’economia catalana creix (un 2,6 % el 2023), però la renda familiar disponible no segueix el ritme. Els salaris continuen sent baixos: més del 50 % de la població activa cobra menys de 1.500 euros nets mensuals. El mercat laboral expulsa els majors de 50 anys amb lògiques edatistes. La desigualtat, mesurada per l’índex de Gini, torna a créixer. La Caixa ja no exerceix el paper de banc arrelat al territori. Encara ningú no ha donat una explicació convincent de per què el sistema de caixes català va ser fulminat d’aquella manera tan dràstica. En tot cas, els fons voltor i les estafes digitals fan estralls entre la població, sovint desprotegida, mentre les institucions arronsen les espatlles.

Òbviament, el malestar quotidià guanya terreny a diari; és aquell malestar que no es nota d’un dia per l’altre, però que de cop esclata i et provoca una mena de mal humor estructural. I et preguntes per què ens hem tornat un país tan conformat i sumís.

Per acabar-ho d’adobar, les xarxes socials s’han convertit en una espiral d’exhibicionisme, trivialitat, personalisme i polarització. On és el debat públic? I, mentrestant, l’aristocràcia partidista insisteix a mantenir-se confabulada contra la construcció d’una veritable política nacional, allunyada dels interessos de partit i de les quotes internes. Torno a repetir: on és el projecte de país que ha de permetre sumar les energies de milers de catalans i catalanes que desitgen una renaixença? 

La suma de partitocràcia i una administració pública cada cop més opaca i burocratitzada, allunyada de la ciutadania, no ajuda la ciutadania a sentir-se part d’una comunitat, a exercir drets i admetre deures. Si, a més, els partits evidencien corrupcions al més alt nivell, sense remei, el regust amarg inunda el paladar.

Tenim un país cada dia més socialment divers. No soc dels que temen la diversitat. Ho he dit moltes vegades: Catalunya ha sigut sempre un país d’immigrants. Per a Catalunya, la immigració ha estat sempre una oportunitat, però amb una condició: que tothom entengui en quin país viu, amb quines regles del joc funciona, amb quins valors i respectes es desplega, com per exemple la llengua.

I perquè nadiu o migrant entengui on és cal una societat civil catalana forta, una administració eficaç i uns serveis públics catalanitzats; i relligant-ho tot calen nexes socials ben definits. El nexe entre els catalans ha sigut durant molts segles la catalanitat. Sembla mentida haver-ho de recordar. L’últim intent col·lectiu de dignificar el país —l’independentisme— es troba avui desarmat i desorientat. L’amnistia, més que un pas endavant, sembla un armistici tàctic. I el català a Europa, promesa estrella del 2023, s’ha encallat entre vetos i desinterès.

I mentrestant, el món trontolla. L’ascens del populisme de dretes és global, i la seva eficàcia política es basa en una cosa tan simple com perillosa: assenyalar culpables i oferir solucions fàcils a problemes complexos. Trump, que baixa impostos i destrueix serveis socials, que està armant els exèrcits de mig món i desmembrant les societats del món sencer, està refent una mena de feudalisme global del qual ell en vol ser cap dinàstic. Entretant envia, burlesc, migrants a gàbies envoltades de caimans. És això, el futur: un món desvergonyit i amoral?

I aquí al mig, els catalans, què estem fent? Ens estem empetitint políticament. Què ens està passant? Estem enfadats però semblem somnàmbuls. Emprenyats com els del 2003, però més conformats que aleshores. Acceptant que el vell estat del benestar se’ns estigui convertint en un malaguanyat estat del malestar. Acceptant que la catalanitat estigui sent triturada des de fora i des de dins. L’estat del malestar és tradueix en una suma de disfuncions quotidianes. L’estructura institucional espanyola és una màquina de producció sistèmica de malestar. És un sistema de poder allunyat de la ciutadania. Però incansable en el servei de les elits econòmiques i polítiques que l’administren amb eficàcia, foscor i impunitat. L’Estat espanyol no respon a la voluntat popular, sinó als interessos d’una minoria que se l’ha apropiat.

L’estructura estatal espanyola no serveix per crear benestar a la majoria, i encara menys a la societat catalana. El problema és de fons. Els catalans estem perdent drets, serveis i recursos; estem patint una erosió de la base mateixa de la nostra societat. Estem vivint la política, la democràcia, els partits, la pròpia idea de Catalunya i de la catalanitat amb desconfiança. I així és molt difícil viure amb esperança. Disculpeu que ho repeteixi: cal refer idees, conviccions, voluntats i unitats. 

Reviso altres moments difícils del país. Jaume Vicens Vives, l’any 1959, insistia que Catalunya necessitava alguna cosa més que un programa o una reforma: és hora d’un rearmament moral; cal una nova fe en nosaltres mateixos. Ara també. Però cal espavilar. 

Els que ens volen assimilats i desnacionalitzats tenen un estat desgavellat, però hi ha un aspecte que els uneix. Com em dia un il·lustre polític conservador espanyol: teniu cinc advocats preparant la independència, i quatre polítics malavinguts. Nosaltres tenim 500 advocats d’estat per impedir-ho, i també tenim polítics barallats, però units per una idea de fons: sou i sereu part de l’estat perquè per molt insistents que sigueu us necessitem per cohesionar i sostenir el nostre sistema institucional.

I nosaltres, per quina idea de fons estem units? De moment només pel malestar. No és prou.