Potser Black Sabbath ha anat eixamplant fandom amb els anys perquè la banda és percebuda com un artefacte que ens parlava d’un mode adult i cru, amb una teatralitat delirant i extrema, sí, però percebent el cantó fosc del món. El seu primer àlbum el van enregistrar el 1969, i aquell any és recordat com portador de molt males vibracions: la sang vessada al festival d’Altamont, la mort de Brian Jones, els ritus criminals de Charles Manson. De la mort del somni hippie i l’anihilació del flower power va néixer Black Sabbath, amb un guitarrista, Tony Iommi, que va desenvolupar un estil distintiu després d’haver patit un accident laboral on va perdre dos dits en una premsa industrial.
Ozzy Osbourne, traspassat aquest dimarts als 76 anys, víctima del Parkinson, no solia escriure les lletres del grup (missió assumida pel baixista Geezer Butler), però va aportar una actitud vocal que podia esgarrifar: melodiosa, suau a vegades, de cal·ligrafia un xic infantil, defugint la cridòria, amb cert candor innocent, sense el poder imperial d’un Ronnie James Dio (que el va succeir al grup entre el 1979 i 1982) però, potser per tot això, finalment inquietant, i d’això es tractava amb Black Sabbath. Tot plegat, unit a la seva presència escènica més aviat maldestra, produïa una barreja de simpatia i tendresa. Costa ja una mica més fer l’elogi del seu personatge més tardà, d'ençà dels anys vuitanta, sobreactuat i caricaturesc, la mena de mascota rockera de la sèrie televisiva The Osbournes.
Quedem-nos, en primer terme, amb els àlbums de Black Sabbath, en particular Paranoid (1970) i Master of reality (1971), amb la invectiva antimilitarista de War Pigs, cançó de textura tel·lúrica i vocalització de bosc i cova, i amb el trot abassegador de Children of the grave. També amb el procés de sofisticació endegat amb Sabbath bloody sabbath (1973), i amb el riff de guitarra amb semitons, proto-thrash metal, de Symptom of the univers, de l’àlbum Sabotage (1975). Potser és una debilitat personal, però trobo que aquella versió del grup semi decadent, la de Technical Ecstasy (1976) i fins i tot Never say die (1978), reserva revolts d’un estrany magnetisme.
Això no obstant, sovint els discos que més et marquen són els que vius a temps real, que descobreixes en el mateix moment en què veuen la llum, i per això haig de confessar que Blizzard of Ozz (1980) va ser aquell àlbum que em va enxampar amb quinze anys i tota la disposició a deixar-me impressionar per I don’t know i Mr. Crowley. Hard rock, heavy metal... No ho sé, però la banda era matadora, barreja de gent reconeguda (Bob Daisley, Don Airey y Lee Kerslake, amb credencials amb bandes com Rainbow i Uriah Heep) i d’un guitarrista estel·lar, el malaguanyat Randy Rhoads, que podia ser tan veloç i efectista com qualsevol, però que era alhora molt melòdic i tocava amb ànima. Diary of a madman (1981) i Bark at the moon (ja amb el malabar Jake E. Lee a la guitarra, 1983) van mantenir un nivell alt. M’agrada aquell Ozzy que cantava balades amb sentiment: Goodbye to romance, I’m so tired. Però el progressiu desmembrament d’aquella formació va conduir a una trajectòria discogràfica més feble al llarg dels anys noranta i del segle XXI, mentre l’Ozzy celebritat, l’Ozzy clown, anava ocupant tots els plans. Val a dir que No more tears (1992) no estava malament, i que la reunió de Black Sabbath va produir un bon àlbum, 13 (2013).
No culparé la Sharon, esposa i mànager, de la deriva d’Ozzy Osbourne cap a l’entertainment més anecdòtic (tot i alguns episodis lletjos: la negació de crèdits a Daisley i Kerslake a Diary of a madman, disc que es va arribar a tornar a gravar amb pistes noves de Rudy Sarzo i Tommy Aldridge), perquè tothom ha de ser responsable dels seus actes, fins i tot un cantant amb fama de llunàtic i amb un fort currículum d’abús de substàncies. Però el cert és que, amb els anys, Ozzy va anar perdent pistonada com a creador i agafant-se a la seva aura de figura excèntrica i subministradora de gags humorístics. Alhora, noves generacions de músics s’hi acostaven, a ell i a Black Sabbath, i els retien (merescuts) honors pel seu passat pioner: des del grunge, l’stoner rock, el metal extrem, les tribus gòtiques.
Ens queda una obra a la qual val la pena acostar-se procurant mantenir a ratlla els prejudicis. Ozzy Osbourne va estar involucrat en uns quants discos de rock importants i il·luminadors, on el tenebrisme i el satanisme només eren jocs de màgia, recursos excitants amb els quals advertir-nos de l’obscuritat del món real, practicats per un tipus de classe obrera de Birmingham que estava destinat a ser carn de canó i al qual el rock’n’roll va donar una raó de viure i, en el camí, li va permetre passar-s’ho bomba durant una pila d’anys.