El col·lectiu de manters és, només, la cara més visible de la pobresa, sovint migrant, que s'ha de dedicar a la venda ambulant irregular per a sobreviure. Si és irregular, a més, no és per pròpia voluntat sinó perquè un conjunt de legislacions vigents els obliga a viure fora del sistema (social i administratiu). Les alternatives serien delinquir, viure de la beneficència o morir de gana. En nombroses ocasions han manifestat el seu somni (sí, somni) de poder pagar impostos, cotitzar i tenir seguretat social com qualsevol altre ciutadà en lloc de fer jornades laborals infinites al carrer, sense poder anar al bany, sota el sol infernal de l'estiu i el fred de l'hivern, havent de córrer davant de la policia.

La venda ambulant irregular no és un fenomen nou, sinó tot el contrari. A Barcelona, per posar un exemple, alguns dels nostres avis i àvies s'hi van dedicar durant la repressió brutal del franquisme a la immigració —especialment espanyola— que va venir a Catalunya durant el període de l'autarquia. Les coincidències amb l'actualitat són perverses.

Se'ls titllava d'il·legals si arribaven a Catalunya sense un contracte de feina o tenien un familiar directe, els tancaven als CIE de l'època, llavors situat al Pavelló de les Missions de Montjuïc, a l'espera de ser retornats al seu poble d'origen, tal com relata aquest article de la revista Sàpiens. És per això que molts, davant la por de ser interceptats, saltaven del tren abans d'arribar a l'Estació de França. De ben segur que alguns avantpassats dels qui avui demanen mà dura contra els manters van patir la mateixa sort.

La responsabilitat de la situació dels manters d'avui és tan compartida que, com sempre, acaba diluïda. La cadena comença amb la colonització dels seus països, que segueix avui amb l'espoliació dels seus recursos naturals i els processos de producció d'empreses occidentals. Aquest és el motiu pel qual han de marxar i del qual, com societat, ens n'hem de sentir responsables.

Si no han perdut la vida intentant arribar aquí a la recerca d'una vida mínimament vivible, es troben amb una llei d'estrangeria que els impedeix, entre d'altres, accedir al món laboral. Per això els manters són manters. I en això, tots els partits amb representació al Congreso, en són col·laboracionistes. Exigir acabar amb el Top Manta i no demanar o impulsar un canvi legislatiu en aquest sentit és, com a mínim, cínic i pervers.

Però mentrestant no es deroga aquesta llei -o almenys se'n revisen i es modifiquen els punts més nocius-, els ajuntaments i les autonomies tenen eines per pal·liar la violència que pateixen aquestes persones. Des de l'Ajuntament de Barcelona es poden fer coses, és clar, com per exemple derogar l'Ordenança de Civisme -o modificar aquells punts que criminalitzen a la pobresa- aprovada el 2005 el suport del PSC, ERC i CiU. Corregim-ho.

En el cas concret dels manters, des del mateix ajuntament i des del Govern de la Generalitat, es podria, o més ben dit, s'hauria d'impulsar de forma urgent una taula amb la participació activa del Sindicat Manter. Aquesta taula, que hauria de reunir tota mena d'agents socials i excloure'n qualsevol garant de la seguretat, hauria de revisar, d'entrada, les propostes que els mateixos manters han presentat en diverses ocasions per abandonar la manta. Ells volen abandonar la manta, que ningú ho dubti.

Impulsar un espai de diàleg amb ells en cerca de solucions, i fer-ho lluny de qualsevol espectacle mediàtic, és urgent per a les seves vides, però també pel conjunt de la societat. Aixequem la manta, entre tots. El debat del "op manta", la seva utilització política (electoral) i la mala gestió de tot plegat, comporta l'auge de pensaments obertament racistes que posen en perill la convivència i la pau social.

Per seure tots a la mateixa taula, però, primer caldrà teixir una mínima confiança entre el col·lectiu i la classe política, que ara mateix està més que deteriorada. Caldrà, també, abandonar el soroll de les xarxes socials i els retrets entre partits que, utilitzant els manters, poc tenen a veure amb la seva situació.

Només és una proposta de mínims però que a la tornada del curs polític els principals responsables polítics haurien de posar en marxa.