Prendre decisions és equivocar-se gairebé sempre. Jo sempre l'erro, això em fan notar. Però és un altre tema. Us hi fixeu? Mai agrada res a tothom. Perquè som catalans, els de la sospita. Perquè els errors són els altres. Així com que la unitat són els altres. Eixamplar som nosaltres, i tu pagues les "fantes". Ara i avui, la Diputació de Barcelona és una excusa per explicar el nostre cosmos.

Fins fa poc vivíem en el món de les meravelles on uns demanaven unitat i els altres cardaven la llana. L'independentisme era l'hortet tranquil d'ERC que anava regant Assemblea i Òmnium amb amor i dedicació. Res a dir. Però el planeta Piruleta es va escardar quan fa uns dies es coneixia que el PSC i PDECat (JxCat) arriben a un acord per governar junts la Diputació de Barcelona amb una presidència socialista. S'acaba el món. Mans al cap i dits al Twitter. Com diu un savi, només em fa tanta por una cosa com me'n fan els que creuen que Espanya va començar amb la Constitució de 1978: el que creuen que Catalunya va començar l'1 d'octubre de 2017.

Mentre escric aquest article no se sap com acabarà aquest pacte que es vota aquest mateix dijous. Entenc que un cop signat un acord el més normal és fer valer la paraula, però de més verdes en maduren. En tot cas hem pogut assistir, no sé si amb crispetes o no, a un exercici de pressing al PDECat de primera divisió. Tot l'arsenal mediàtic pro-Esquerra (gran part en els mitjans públics de la Generalitat) ha anat alimentant, sovint amb dades interessadament inexactes, la sensació que el Partit Demòcrata -sobretot els seus dirigents David Bonvehí i Ferran Bel- era el dimoni, que els "postconvergents" (d'això en parlo després) s'havien begut l'enteniment. Gran decepció i gran hecatombe per l'independentisme. Intentar pactar amb els comuns (molt bona feina a Barcelona) i la gara-gara al PSOE a Madrid es veu que és com Francesc Macià als Prats de Molló.

Crispetes. La potència de les estrelles del Twitter era coneguda, però la galeta rebuda ha estat més descomunal que la dels penals a Leverkusen. Tuits i retuits, reenviant missatges, argumentaris de pa sucat amb oli. I què dir dels articles rasputinians dels darrers dies. Molta fel. Sap greu. Si el junquerisme és amor, doncs bé, serà millor venir estimat de casa.

El govern pateix? Ha de patir? De quatre diputacions, en tres governa JxCAT i ERC, i a Tarragona els "pedecateros" podien triar i van preferir ERC al PSC. Si el PDECat fa un pacte, és per revenja, si ho fa ERC, és per eixamplar la base amb visió de futur. L'independentisme és un moviment polític que viu al límit, que habita en els extrems de moltes ideologies. I això no és ser transversal, només. El matís és important, tenim poques coses en comú. Aposto per fer evidents les coincidències, per actuar sobre segur. Diuen que la confiança ha tocat fons. Normal entre adversaris. Si t'ho prens com una unió temporal d'empreses la cosa pot ser diferent. I el Govern, per molt que diguin les caricatures i els humoristes, governa.

El concepte "pagafantas" ha estat molt associat darrerament a l'espai postconvergent. Pausa. Això volia dir: algú creu que molesta? Em consta que molts i molts associats del PDECat no només se senten convergents sinó que a més ho practiquen. Seria tan estúpid com dir que Esquerra Republicana, partit degà del país, és el partit post-tripartit o post-Montilla. No li veig la gràcia. I en tot cas, la cara de "pagafantas" ja no es veu al costat esquerre del carrer Calàbria. I per altra banda, ja sabem qui dóna l'ISO d'amb qui es pot pactar i amb qui no? La política, i més avui tan atomitzada, obliga a parlar amb adversaris i rivals. Perquè enemics no hi ha. Jo no en vull.

Seguim i acabem. Vull fer esment al vicepresident Pere Aragonès que va assegurar que "això no va de cadires". I en el màxim exemple de generositat possible va dir que la seva formació estava "disposada a parlar de tot" (?), fins i tot la presidència de la Diputació. Això sí, Aragonès va descartar revertir pactes en ajuntaments i demana centrar-se amb la votació de dijous. Segur que no va de cadires, però francament donen ganes de prendre'n un parell i de posar-se a esperar a veure si es torna a fer política de veritat.