El president Illa va encomanar objectius als seus consellers en el marc, sempre simbòlic, del Monestir de Poblet. Una manera de fer seu el llegat del president Tarradellas. Dels encàrrecs als consellers, cap gran novetat: un cop més, l’agònica llista, sempre repetida, dels darrers 30 anys. El ja famós finançament singular, la transició verda i la lluita contra la violència masclista. I el mateix peix que es mossega la cua. Poca política es pot fer sense sobirania. I la sobirania dels catalans és en un altre lloc.
Catalunya fa 40 anys que repeteix les mateixes exigències a l’Estat, tant als partits que són al govern com els que ocupen l'oposició; l’estat fa 40 anys que mira cap a un altre costat. Mentrestant, govern estatal i oposició alimenten l’anticatalanisme, que és obvi que, al costat de la immigració, s'ha configurat en l’enemic interior a batre i coartada per defugir les seves pròpies responsabilitats i sostenir un estat autoritari, ineficient i privatitzat.
De moment, més enllà dels encàrrecs específics que el senyor Illa ha fet als seus consellers, el moll de l’os del problema continua intacte. El problema és la voluntat de l’estat espanyol (partits, alta magistratura judicial i institucions de l’Estat) de mantenir, al preu que sigui, la sobirania dels catalans lligada als seus interessos polítics i econòmics. I davant del problema de fons -que el president evidentment no esmenta mai, almenys de moment-, els seus discursos i declaracions des del dia 8 són una mena de calc sense entusiasme del Maragall anterior a l’Estatut del 2006 i poca cosa més.
A principis del 2006, Maragall va enviar una carta a Felipe González, aleshores líder a l’ombra del PSOE més espanyolista i ara líder de l’espanyolisme més carca. Li va escriure: "Catalunya és més vella que Espanya; (amb l’Estatut) estem inventant una nova Espanya en què, d’una punyetera vegada, la vella Catalunya, la vella Castella, la vella Euskadi i la vella Andalusia tinguin un lloc honorable (...). La recepta és prou coneguda, us oferim un federalisme que pugui oferir les condicions d’habitabilitat conjunta perquè el sobiranisme, amb voluntat inicial d’implicació, no pugui rebutjar-les més endavant. Una altra cosa obrirà les portes a una majoria social que decidirà formalitzar el seu desinterès per Espanya..."
Fins aquí un Maragall amable, constructiu i implicat. Fins aquí un socialisme català compromès amb el seu propi país, Catalunya, i amb Espanya. El resultat és prou conegut: el desinterès de milers de catalans es va multiplicar vista la destrucció de l’Estatut del 2006 que va perpetrar la sentència del Tribunal Constitucional l’any 2010, prèviament també abatut per ordres de PP i PSOE. Posteriorment, la negació d’un referèndum, és a dir, de la democràcia. Després, la repressió consentida entre PP i PSOE de la jornada de l’1 d’octubre i la intervenció regressiva del rei el 3 d’octubre de 2017. Uns dies més tard, l’aplicació, al meu entendre, inconstitucional del 155. Més repressió i exili. Amnistia incomplerta. I per acabar-ho d’arrodonir difusió dins de la societat espanyola, des de l’Estat, d’anticatalanisme ferotge. En les polítiques concretes, el mateix de sempre: assignatures pendents durant dècades i sistemàtics incompliments per part d'Espanya a Catalunya, amb progressiva pèrdua de benestar i capacitat econòmica per part de Catalunya.
I ara el president Illa ens demana a tots que li fem confiança, que acceptem una mena d’amnèsia política col·lectiva, molt en la línia, per cert, de les polítiques banals que ens hostilitzen per tot arreu. És a dir, demana a Catalunya que repeteixi el que ha intentat mil vegades, i, en canvi, ni tan sols insinua a Espanya, el seu Estat i la seva societat civil, que faci el que s’ha negat a fer una i mil vegades.
Bo seria que el president Illa revisés la història del país. Proposar un país amnèsic no ajuda a fer-lo fort. Hauria de saber, com ho haurien de saber tots els catalans, que Pi i Margall, Valentí Almirall, Prat de la Riba, Cambó, poc o molt Macià, Tarradellas, Pujol, Maragall i el president Mas, van intentar ajudar Espanya a construir un Estat que fos democràtic i representatiu i, per tant, just amb les necessitats dels catalans.
En aquests primers dies el president Illa ha repetit allò tant de Maragall que el que és bo per Catalunya és bo per Espanya. I diu que parlarà amb tots els presidents de les comunitats autònomes per fer-los-ho veure. El president Maragall va fer seu el predicament de Rafael Campalans dels anys 30 del segle passat, i la seva convicció que la política dels catalans amb l'Estat havia de ser sempre pedagògica.
Maragall va enviar el seu amic i home de màxima confiança, l’enyorat Xavier Rubert, a recórrer Espanya per explicar que el que era bo per Catalunya era bo per Espanya. No tinc cap dubte que l’experiència el va contribuir a convèncer que l'Estat, en mans de socialistes i populars, no tenia solució i no era bo per Catalunya.
El president Illa, a la sentència que el que és bo per Catalunya és bo per Espanya, hi afegeix una paraula: "I viceversa". Aquest "viceversa" és un seriós problema. Des de fa segles, quasi res del que és bo per a una Espanya, des de la lògica d’un estat autoritari, centralista i ineficient, és bo per a Catalunya. Ho demostra la llarga llista de reivindicacions pendents que el president Illa ha posat en mans dels seus consellers. Per exemple, per a quina Catalunya és bo obrir una nova etapa amb la monarquia espanyola oblidant l’actitud del rei en la jornada del 3 de març del 2017? Que és bo per l’Estat, segur, però per Catalunya? Afirmar que es vol una Catalunya plural, diversa i plurinacional, amable i constructiva, implicada en ajudar Espanya, sense exigir que Espanya accepti d’un cop la seva pluralitat, diversitat i plurinacionalitat, no significa en termes pràctics promoure una Catalunya subordinada política i econòmicament?
Quan el president Illa diu voler governar per a tots els catalans, independentment de les seves ideologies polítiques, però imputa a l’independentisme els mals de la Catalunya actual, està afavorint tots els catalans? És exactament a la inversa. L’Estatut era una proposta catalana i la seva destrucció va ser motor de l’independentisme. I és responsabilitat de l’Estat (PP i PSOE) que la solució a la proposta d’independència tingui resposta autoritària policial i judicial i no política a través d’un referèndum.
L’experiència històrica hauria de servir d’alguna cosa. Els catalans hem emprat tones d’esforç polític i cívic per ajudar Espanya a sortir del seu laberint. El problema és que l’Estat és en mans de partits acomodats i ben beneficiats en la persistència del laberint.
Resulta quasi entranyable, si no fos per la malvolença que amaga, sentir un president de la Generalitat declarar que Catalunya pot ajudar a millorar Espanya. Cap altra comunitat ha aportat històricament tant a Espanya com Catalunya, en termes de proposta política o lideratge econòmic. El problema, president, és que Espanya no es deixa millorar en la mesura que això pugui suposar perdre la magnífica ajuda fiscal que hi fa Catalunya.
La recepta, senyor Illa, és exactament la contrària. Ajudar Espanya vol dir regenerar l’Estat, i regenerar l’Estat és insistir -ho dic sense cap ironia- en la independència de Catalunya. Només un independentisme fort pot ajudar els espanyols a formular un estat democràtic, eficient i al servei de tots els ciutadans. Només un independentisme intel·ligent tindrà un protagonisme positiu per als catalans dins d'Espanya. Illa té raó en una consideració: Catalunya ha de liderar les transformacions significatives que calen i ho ha de fer amb un rol actiu i transformador, sent una nació oberta i diversa. La qüestió és que qui ho dificulta és l’Estat.
El primer objectiu d’un president és lluitar per millora la vida de la ciutadania. Té raó, senyor president, però en la millora de la vida de la ciutadania cal incloure el dret democràtic a la independència i encara més a qualsevol forma d’autoritarisme. I mentre l’Estat negui autoritari i de part, mai serà l’eina de govern de present i de futur que exigim els catalans.
Una altra cosa és si els catalans sabrem i voldrem articular un independentisme intel·ligent, però aquest és un altre capítol. Tenir o no tenir un imaginari compartit de país és el dilema essencial de la societat catalana. El que proposa Illa és justament mantenir-nos en la precarietat social i dependència política en què estem instal·lats. El que proposa l’independentisme ara mateix és més boirós del compte. I ni les causes emboirades, ni de vegades les més objectivament bones, guanyen sempre. Per tant, per favor, espavilem. Deixem-nos de romanços i fem política intel·ligent.