Tot el que està passant aquests últims dies confirma que la partida final -o aparentment final- del procés es jugarà en dos terrenys: al carrer i als despatxos. No en un espai o l’altre, sinó als dos llocs alhora. Convé subratllar-ho i tenir-ho present. Les peces es mouen tal com estava previst. La Fiscalia ja ha demanat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que l’anunci oficial de data i pregunta del referèndum s’afegeixi a la querella presentada contra la consellera de Governació per la compra de les urnes. Queda clar que Rajoy ha optat per una repressió quirúrgica i preventiva liderada pels tribunals i el TC, amb cobertura intensa de foc mediàtic, com hem vist arran de la ràbia gens dissimulada que ha provocat la intervenció de Pep Guardiola en l’acte sobiranista del passat diumenge.

En observar l’augment de l’histerisme de molts dels polítics del PP, PSOE i C’s davant les darreres declaracions de Puigdemont i Junqueras, continuo pensant que el referèndum unilateral és una empresa amb enormes dificultats, però ara em sembla detectar algunes escletxes provocades, precisament, per la temptació d’emprar més violència de la que cap ciutadania democràtica està disposada a suportar actualment. Unes escletxes que no fan més fàcil la realització del referèndum, però sí fan més difícil -menys justificable- que l’Estat espanyol el bloquegi pel mètode d’imputar, inhabilitar, multar i empresonar tothom. Aquest és el factor -potser l’únic- que permet imaginar un escenari en què el bàndol feble trenca el guió que alguns tenen escrit.

Si Madrid es passa en l’aplicació de la força, entrarem en una zona desconeguda i, aleshores, totes les previsions seran paper mullat. Perquè ningú no sap com es pot reaccionar quan l’insult quotidià (i el menyspreu i l’odi) es combina amb l’aplicació sistemàtica de represàlies a gran escala. La majoria de persones no volen ser herois, però ningú vol ser trepitjat eternament. En aquest sentit, l’actitud admirable del diputat Nuet davant del TSJC deixa en fora de joc els servidors robotitzats de l’Estat i accelera les contradiccions d’una democràcia avariada, que actua de manera autoritària sobre una part dels ciutadans que hauria de protegir, escoltar i respectar. Sí, autoritària: perquè és arbitrària i perquè criminalitza cínicament una demanda política per tal de silenciar-la.

Després de veure l’entrevista a TV3 de Sanchis a Puigdemont i Junqueras, la determinació del tàndem governamental no pot amagar el punt més feble del procés, com ja he comentat altres vegades: el control efectiu de la tecnoestructura de la Generalitat. Els càrrecs tècnics i els funcionaris no són un col·lectiu homogeni i aquí hi haurà un estira-i-arronsa a tres bandes, de gestió potencialment explosiva, no exempta de trampes: Govern, sindicats d’empleats públics i Fiscalia. Amb el problema afegit -no menor- d’una majoria parlamentària que té moltíssimes contradiccions internes. Per això afirmo que els despatxos de l’administració catalana són ja -i seran durant els propers mesos- el territori principal d’una batalla sorda i duríssima per convertir la legitimitat en legalitat aplicable. En aquests despatxos, ens hi jugarem molt, més que no sembla. Caldrà mà esquerra, sort i alguna cosa més.

L’altre territori on l’independentisme farà una nova prova d’esforç és el carrer, com sap tothom. Un carrer de protesta pacífica i ben planificada, que eviti relliscades que l’adversari espera. Però el carrer és -em sembla- menys important per fer el referèndum que la bona (i discreta) feina als despatxos oficials, on els temors, les pressions, els càlculs i les esperances ballen una dansa frenètica que enfronta cadascú a preguntes inèdites, que s’han de respondre sense manual d’instruccions i davant d’un mirall que -paradoxalment- és també una finestra.