Ara al mes de març farà 60 anys que Raimon va publicar el disc on hi havia Al vent, la cançó que va tancar la tanda dels seus recitals de comiat al Palau de la Música catalana de Barcelona el 2017, fent un cercle amb l’himne que l’ha projectat tota la seva carrera musical. Per no deixar-ho tot a la inspiració que li va venir a Ramon Pelegero, anant de paquet dalt d’una Vespa en ruta de Xàtiva a València amb el cos fent de parabrisa amb el vent picant a la cara, el cor, les mans, els ulls, diu que també hi havia el pes de llegir a Sartre i Camus, com a estudiant de Filosofia i Lletres. D'aquí la recerca, com també l'analitzava el filòsof Manuel Sacristán, aquest buscant la llum, la pau, a déu.
 
Justament fa uns dies, qui em va fer notar que aquest any en fa 60 d’Al vent, i també del Digue'm no, va ser l’Antoni Batista, que entre altres llibres ha escrit Raimon, la construcció del cant (que du a la seva portada la fotografia de l’Oriol Maspons que va ser la del primer disc de Raimon). Batista m’ho deia el dia que presentava a la llibreria Ona de Pau Claris Els portaveus de Déu (Fragmenta), on analitza des de la ciència de la comunicació el que són els evangelis, i on hi havia també entre el públic el seu amic Raimon. De fet, Batista, que també és músic, es va engrescar al piano que hi ha a la llibreria a tocar Al vent i em va demanar que jo en recités la lletra. Imposa fer-ho davant del creador d’aquest himne fet per cantar-lo a crits. I de tant que l’hem sentit i cantat, em costava fer-ho només declamant. Batista em va regalar amb això un moment únic, singular, n’hi estic agraït.
 
Al vent, segons recull Batista al llibre sobre Raimon, va jugar un paper fonamental també pel moment i impacte en el moviment de la Nova Cançó, segons la lectura que en feia tant Josep Benet, com d’altres intel·lectuals de l’època. Tots plegats van coincidir a Castelló. Allí va conèixer Josep Maria Espinàs, que també va animar-lo a cantar. És cert que la Nova Cançó, que buscava el recer de la cançó francesa, la de Brassens, Brel o Leo Ferré, cantava en català conscientment amb la necessitat d’omplir un buit. Joan Fuster ja deia que cantar en català en un univers on només se sentia cantar en qualsevol altra llengua, ja despertava l'interès d'un públic amb preocupacions intel·lectuals, a banda de lúdiques. Raimon cantava gairebé per una necessitat física d’expressar-se.
 
I amb Al vent, amb Som, A cops, i La pedra van poder fer el seu primer disc editat per EDIGSA. I de cantar a una taverna de València com Casa Pedro a omplir auditoris, arreu del planeta, a escriure i compondre més de 100 cançons, que la gent se sap i ha cantat i canta: Indesinenter, Veles e Vents, Diguem no que també farà 60 anys, Jo vinc d'un silenci, Com un puny, d'un Roig encès, i tantes altres (cadascú té la seva) i a acostar-nos Salvador Espriu, o els poetes del segle XV Ausiàs March, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Joan Timoneda.
 
El seu impacte s’ha d’incloure en el seixantisme, que seria un moviment equiparable al modernisme o el noucentisme, i que ara agafa corpus teòric, definició o identificació si voleu, gràcies a l’assaig que ha publicat amb aquest nom l’Avenç i que ha escrit Marta Vallverdú Borràs. Un moviment i confluència d’accions que va ser possible per l’aliança entre sis agents: els joves, els intel·lectuals, els polítics, els mecenes, l’església, i els artistes, i on el fenomen de la cançó va ser crucial.
 
El vessant lúdic per la cançó en català ja fa anys que també la tenim, no cal que desperti curiositat intel·lectual. Des del fenomen del Rock català, fins a Eufòria el fenomen televisiu ja fa anys que cantar i passar-s’ho bé, no va renyit. És clar que des d’aquest àmbit també es pot exercici de memòria, i de fet la versió d’Al vent del jove eufòric Triquell, la va fer sentir a tot un públic nou. I és clar també que la voluntat de reconstrucció del seixantisme, hi continua sent en una societat canviant com la catalana, i en què el català s’ha de fer notar de nou en altres àmbits, com el de l’audiovisual i al carrer si no vol perdre pistonada.

Raimon, la fundació Raimon i Annalisa, inaugurarà la setmana que ve una exposició per commemorar l'aniversari de la cançó i la donació del llegat amb obres d'art de Tàpies, Miró, Alfaro, Viladecans i Ràfols Casamada, i molts altres artistes que li han anat regalant durant tots aquests 60 anys, i discos, manuscrits, partitures o llibres relacionats amb la seva carrera artística. És mirar de mantenir viva i clara la memòria.

Encara aquesta setmana, un altre amic que va assistir a la presentació del llibre sobre els evangelis de l’Antoni Batista, el president Jordi Pujol, que en presentava un de seu també a la Ona, la reedició ampliada a Comanegra de Des dels turons a l’altra banda del riu, i una proposta de reconstrucció de la Catalunya derrotada després de la guerra civil, als seus 92 anys i havent superat un ictus Pujol deia que s’hi ha de tornar, que cal seguir reconstruint. És aquest reconstruir constant, que ens deu fer mantenir vius, amb la cara al vent i buscant la llum.